Les bruixes de Malatosca

Continuem repassant els petits tresors que l’ecosistema santjoaní amaga. Un dels més curiosos i que sempre ha despertat l’interès de la comunitat científica en general i el bon gust gastronòmic en particular, és el de les bruixes de Malatosca.

La bruixa (Lepidorhombus wiffiagonis malatoscis) és un peix que pertany a la família dels peixos plans. El que fa que sigui un cas rar és que no és un peix d’aigua dolça sinó que el seu hàbitat natural són les aigües de l'Atlàntic nordoriental, el mar del Nord i el Mediterrani occidental. De fet, és un producte molt comú als mercats ja que és un peix blanc de molt baix contingut gras, d’un sabor suau. Sovint el trobem a taula en substitució del llenguado, de la mateixa família, però molt més car.

Molts de vosaltres ja sabreu que en les profunditats del gorg de Malatosca hi podem trobar aquest teleosti de la família dels escoftàlmids i de l’ordre dels pleuronectiformes. Tot i així, és molt difícil de veure a simple vista perquè es tracta d’un peix que s’oculta dels seus depredadors aixecant una cortina de sorra amb el moviment de l'aleta pèlvica i la llarga aleta dorsal. No obstant això, és pescat des d’èpoques molt antigues pel seu gran valor culinari. A Sant Joan, es pot trobar fàcilment a qualsevol peixateria i forma part del receptari bàsic de tot cuiner local.

L'interès científic, òbviament, rau en com una espècie d'aigua salada hagi pogut adaptar-se a un medi interior com el de Sant Joan. Segons fonts consultades, segurament deu el seu orígen a èpoques de l'eocè, en què les nostres terres estaven cobertes d'aigua. Amb la formació dels continents, aquesta espècie evolucionà però en quedà un petit reducte enclotat en el gorg de Malatosca. L'espècie evolucionà perfectament i s'adaptà a l'ecosistema de la baronal vila fins avui en dia.

Durant molts anys el gorg havia romàs gairebé desconegut pels vilatans. Ara però, una autopista de traç precís i execució impecable hi obre camí des de l'Estació. Així, actualment el lloc és visitat freqüentment per turistes i locals. Aquest augment de les visites i els banys que s'hi fan ha provocat que alguna associació mediambiental ja hagi advertit que això pot abocar a les bruixes a l'extinció a causa de la fragilitat del medi on habita.

Serà bo que vetllem pel manteniment de la colònia de bruixes si volem continuar gaudint de les bruixes de Malatosca com un dels plats indispensables de la nostra cuina local. Seria difícil prescindir de plats tan exquisits com la Bruixa a la marinera amb musclos del Samala, la Bruixa amb patates Fermín o la Bruixa de Malatosca a la meunière.

Avui precisament, per acabar aquest post, us oferim una petita recepta recollida al llibre "La cuina tradicional a la capçalera del bressol del Principat" (p. 45-46):

Bruixa a la marinera amb musclos del Samala

Ingredients (per a 4 persones):

4 Bruixes de Malatosca
150 g de musclos de roca del Samala
4 tomàquets d'horts del Disseminat Avall
Picada d'all i julivert
2 cebes de Baga Amunt
1 got de vi blanc
90 cl oli d'oliva
2 litres de rom cremat

Poseu els musclos del Samala en un cassó amb aigua i sal a foc lent durant 1/2 hora. Reserveu-los. Feu un bon sofregit. Salpebreu la bruixa i deixeu-la coure al forn durant 30 minuts a 180 graus. Emplateu la bruixa amb el sofregit i els musclos del Samala. Regueu el plat amb rom cremat i serviu-lo entonant una havanera, per amenitzar el plat amb més ressons ultramarins de la cuina santjoanina.

Bon profit!

Dels jordans de Cal Gat

L’avistament d’una gran au sobre la baronal vila ha despertat tot tipus de comentaris i un bon reguitzell de tuits a la xarxa. La llegenda urbana d’una au que voleia una ciutat és comuna a totes les grans urbs mundials. Doncs bé, la nit del 29 de febrer alguns santjoanins van veure voleiar una enorme ocell seguint el curs del Ter. Un dels que la va observar fou el nostre biòleg de capçalera que ens indica que, amb tota probabilitat, es tractava d’un exemplar gegant de Bernat Pescaire que es desplaçava Ter avall cap a la colònia Jordana, fins al Pantano de “Cal Gat”.

La reserva protegida animal del Pantano (la Bassa) de Cal Gat és l’autèntic pulmó verd del Pirineu oriental. Situada als límits de Sant Joan de les Abadesses ha esdevingut un paradís per qualsevol biòleg, ornitòleg o amant de la fauna en estat salvatge pur. Pocs racons del món concentren una quantitat tan gran i variada d’animals i espècies. Un micro-ecosistema, paratge ideal de descans d’aus que emigren, carnívors ferotges i bancs de peixos multicolors.

En èpoques d’aparellament és habitual la riuada de turistes que intenten aconseguir el difícil “Cal Gat Transfer Pass”® per fer-hi safaris fotogràfics a l’estil dels que sovint ha dedicat a aquest paratge la prestigiosa National Geographic.

No obstant, no sempre les aigües de la Bassa han tingut el color blau per bandera. Durant molts anys el coloret i la densitat de l’aigua, per circumstàncies difícils d’esbrinar, van tenir valors una mica sospitosos i alterats. Fou en aquests anys que la vida animal de la Bassa es va desestabilitzar i molts animals van patir fortes mutacions. És per això que avui en dia encara es poden trobar espècies úniques, com ara el popular caiman de cua curta, la granota blanc-i-blava florescent, la truita descamada de dos caps o el temut xupa-cabres (a qui s’ha atribuït algun atac a ciclistes que fan la ruta del Ferro). I òbviament, cal destacar el bernat pescaire “Rex”, que és una espècie de garsa gegantina, mare de tots els exemplars de l’espècie més autòctona de la zona i que són fàcilment visibles a les grans praderes al costat de la N-260.

De fet, els bernats pescaires són una mostra flagrant de la voracitat de la cadena animal: són els responsables de l’extermini tota la població de gats de la zona, que havien donat el nom, que encara perdura, de “Cal Gat”.

El que poca gent saps és l’origen de la població felina en aquestes planes de la ribera del Ter. Per trobar-lo cal remuntar-nos a l’afició als animals domèstics que tenia la colònia primitiva d’exiliats jordans que es va instal•lar a la zona. Durant la Primera Guerra Mundial, la vila va rebre una colònia d’exiliats de Jordània, farts de les ràtzies i batalles de personatges com Lawrance d’Aràbia intentant crear un estat àrab independent. A l’exili de Sant Joan van treballar a les filatures de la zona però s’hi van quedar pocs anys. Només en tenim la fotografia que adjuntem, amb dues noies vestides amb el típic vestit jordà al costat de la Bassa. La seva curta estada però ens deixà unes quantes herències: en primer lloc, el topònim de la “colònia Jordana”. Segonament, el nom de Cal Gat és causa de la reproducció massiva dels seus animals domèstics que van sobrepoblar aquelles terres ràpidament. I en tercer lloc, la seva visió industrial. Acostumats com estaven de fer forats a terra per si sortia or negre, a aquella contrada hi van trobar una reserva inesgotable de tripa natural, possiblement d’origen juràssic, que van començar a explotar. Encara avui en dia es poden trobar fruits d’aquell filó: alguns fuets de gamma extra tenen la pell de tripa natural selecta de triceràtops. De ben segur que els companys d‘Esmorzars de forquilla en faran alguna ressenya algun dia.

Actualment, només una petita placa -gairebé totalment oxidada- recorda aquella comunitat de l’orient mitjà que va deixar tanta petja. Si la voleu veure haureu d’anar a un dels llocs de peregrinació i culte de tot santjoaní: els assecaderos de la Fibran.

Tristany i Isaura

Aquesta setmana s’inicien les representacions de l'òpera amb més caràcter santjoaní al famós teatre de l’Scala de Milà. És per això que avui volem fer-vos cinc cèntims de l'origen, el context, la sinopsi i les representacions que s'han realitzat d'aquest clàssic del bel canto.

Tristany i Isaura (Tristan und Isaura, en la versió original en alemany) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda local que té per protagonistes els gegants de la baronal vila. Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 16 de novembre de 1864 a Leipzig, sota la direcció del mestre Hans von Kalassans.

El magnífic compositor alemany no va visitar mai la baronal vila però li arribaren ecos de la bellesa de l'entorn i, sobretot, de la llegenda apassionada dels seus dos personatges més alts. Tot i ser una òpera superba, és poc coneguda pel públic local i sovint confosa per una altra de nom similar.

Tristany i Isaura és la història d'un amor impossible. Una obra que pertorba les ments més sensibles i que acaba –com a bona tragèdia que és- en un drama de proporcions considerables.

Si en repassem la sinopsis, veurem que en l'Acte I, Gentil i Isaura, nobles toscans residents a la baronal vila, viuen aparentment feliços tot lluint especialment amb motiu de la Festa Major. Tot és una bassa d'oli fins que apareix Tristany, un cavaller misteriós que passava per les nostres terres i que queda embadalit pels balls d'Isaura. Tot i que li sobta molt que la geganta dansi amb bambes. Aquest fet serà el que desencadena la trama argumental. Tistany vol convèncer a Isaura que allò no és normal i que no fa per una noble com ella... Del diàleg i la discussió que tenen en sorgeix un amor passional, irracional i, bàsicament, extramatrimonial. Tristany és un jove valent, sense complexos, de metre vuitanta. Isaura és una noia elegant, bonica tot i patir gigantisme, de 3,98 metres.

L'Acte II comença quan Gentil descobreix la infidelitat: l'odi se’l menja per dins i busca venjança. Envia una tropa de guerrers a matar Tristany però aquest, fort i valent -i amb la barba serrada- els combat i els elimina. Tot seguit Gentil -que de gentil només en té el nom- prova maleficis, conjurs, i tot un repertori de males arts per eliminar el jove que ha conquerit el cor de la seva dona. Isaura plora d'amor però se sent esclava de Gentil. En un moment culminant de l'acte, Isaura interpreta la famosa "Ària de la Bamba", que sembla el seu particular cant de cigne. El dramatisme de l'escena és colpidor. Ella, vestida impecablement com sempre i calçada amb unes Nike Court Tradition II -amb puntera de cuir que garanteix estabilitat i comfort-, balla al so del cant del seu amant. Al final del número, es descalça i llença les bambes rostos avall (l'original en alemany diu “les carda al riu”). Tristany li regala unes sabates a joc amb el seu elegant vestit rosa.

Al final de l'acte, arriba el moment de lluïment de tenor, en què Tristany, veient-se perseguit contínuament, des del seu amagatall clama els versos tràgics:

"Res no és gentil, ni cap hora isaura"

En l'Acte III es desencadenen els fets. Quan sembla que Tristany i Isaura s'escaparan lluny, Gentil llança la seva ofensiva majúscula: envia una tropa de grallers i timbalers. És aquí quan comencen a sonar músiques amb reminiscències a l'Elèctrica Dharma. Quan Isaura les sent desperta del seu somni dogmàtic i s'adona que està fent el paperina.

La música, el ritme, l'harmonia, l'afinació... trastornen Tristany, que cau en una depressió profunda. L'obra acaba amb el moviment "Passi-ho-bé i moltes gràcies", interpretat per un cor de veus mixtes. A Tristany li esclata el fel.

L'obra acaba amb Isaura retornant a la seva vida matrimonial, subjugada al seu marit, i calçant de nou les seves bambes habituals.

L'interès de Wagner per la filosofia de Schopenhauer és patent a Tristany i Isaura. Per Schopenhauer, la causa del sofriment humà és el desig, aquest constant anhel dels sentits: l'home havia de rebutjar racionalment aquest desig i sotmetre's una mort inevitable. L'òpera és doncs, un cant al conformisme i a la subjugació de la dona: no en va, no podem oblidar que va ser escrita quan regnaven aires molt conservadors a l'Europa de final del segle XIX.

Tristany i Isaura va resultar ser una òpera difícil de representar ja que presenta números de dificultat extrema. El paper de Tristany és d'enorme exigència física i expressiva. Isaura requereix una soprano dramàtica de màxima resistència i enorme versatilitat vocal i interpretativa. I clar, una altura considerable. El paper de Gentil vol d'un baix lacònic, de timbre profund i amalgamat. Són molts els que veuen en Tristany el començament de la fi de l'harmonia convencional i la tonalitat, i el punt de partida del moviment atonal característic del segle XX.

A Sant Joan, fou interpretada a principis del segle XX al Centre Catòlic, en una de les poques representacions operístiques que s'han realitzat mai a la nostra vila. Anteriorment a aquesta obra només s'havia representat "Tosca" en una sala dels baixos del Palau de l'Abadia que, de resultes, en va prendre el nom.

Vist el cost que representa portar una òpera en una localitat com la nostra, potser ens haurem de conformar en seguir la cercavila de la Festa Major. De totes maneres, els que coneixem l'argument de l'òpera, sempre ens els mirarem amb uns altres ulls, els nostres gegants. Aquí hi ha marro!

Els bustos de la democràcia

Com ja deveu haver comprovat si heu baixat a Vic o a Barcelona darrerament, ja fa uns dies que ha començat l'elaboració d'una escultura monumental al cingle de Ribamala.

Aprofitant el tall de la muntanya, un escultor reconegut -J. Alufa- dirigeix els treballs d'estilització de la paret. La faraònica obra vol ser un cant a la democràcia santjoanina i una exaltació als valors de la voluntat dels vilatans.

És per això que es preveu que s'hi esculpiran tots els alcaldes que des de 1979 han estat escollits pels santjoanins.

De moment l'obra avança en pas ferm i, tal i com s'aprecia a la imatge, ja s'han acabat els quatre primers bustos i es comença a entreveure'n dos més. De fet, tècnicament es podria dir que ja només queda esculpir els alcaldes convergents, que quedarien a la dreta. A la dreta de la imatge. Aquí hem de fer un incís ja que potser els lectors més joves no ho recorden, però a Sant Joan, vila convergent, en certa ocasió la gent va arribar a votar el seu propi partit en unes municipals.

L'escultor ha recalcat que es tracta d'una obra oberta, inacabada, ja que s'anirà ampliant a mesura que es vagin succeint nous alcaldes. O bé, esclar, fins que s'acabi la muntanya.

Aquesta representació sobre la pedra està inspirada gens dissimuladament amb el Mount Rushmore americà, en el qual Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln coronen una muntanya de Dakota del Sud.

El nostre Rushmore local vol ser un referent d'entrada al terme municipal de Sant Joan i, més important encara, ser història escrita (en aquest cas, esculpida) que perduri per als nostres descendents. El mateix escultor afirma que "les properes generacions cal que sàpiguen qui va lluitar per la democràcia i qui va assumir i optar per una forma de govern decent sota la qual viure".

Els rostres, majestuosos, miren serenament els vehicles que entren a la capçalera del bressol del Principat a mode de benvinguda. Tot i que l'obra encara no està acabada, la seva monumentalitat no passa per alt i ja són uns quants els conductors que, distrets tot contemplant el cingle, s'han estimbat daltabaix al Ter.

Haurem de veure com aguanta les pluges ja que és una zona on sovint hi ha esllavissades i sinó fos per una malla de filferro de seguretat extrema que protegeix el tall potser hauríem de lamentar més problemes. L'escultor ja ha mostrat preocupació perquè ja han començat a esculpir Gerard Costa, segurament la figura més complexa ja que "el seu caliquenyo, al sobresortir de la resta, estarà més exposat... i sí, pot ser perillós pel trànsit rodat".

En tot cas, no és un projecte que hagi tingut massa consens. Són molts els santjoanins -entre els quals ens incloem- que pensen que els valors de la democràcia no són pròpiament santjoanins. I és que a la baronal vila, només tenim una autoritat que ens representi: el Paborde Major. Qualsevol altra autoritat és superposada, supèrflua, i no autòctona. Per tant, que no us estranyi que aviat apareguin els primers desperfectes al monument. No volem fer una crida al boicot i al vandalisme però ja avisem que tampoc censurarem cap desperfecte que pugui ser ocasionat a aquesta flagrant provocació artística.

En tot cas, seguirem pendents de la seva construcció. Des del Canari recomanem prudència al volant en circular per sota el monument i molt de compte: en un dels ulls dels rostres el Servei Català de Trànsit hi ha instal·lat un radar de velocitat. Avisats quedeu!

Ennio Manigosta: l'arrel pagesa de la Juventus de Torí

Un equip d'investigació del Canari acaba de realitzar una troballa que farà modificar els annals futbolístics europeus i la historiografia local. Hem de confessar que el nostre objectiu inicial era descobrir els orígens del nom del carrer "Manigosta", ja que fins ara no es coneixien i només se sabia que allí, on ara hi ha el carrer, hi havia hagut uns terrenys amb aquest nom. Ara bé, els resultats finals de la investigació ens han portat a poder escriure una altra pàgina d'or del nostre devenir com a vila.

Iniciades les investigacions, l'equip del Canari va trobar la pista d'un personatge amb aquest cognom que havia nascut al segle XIX a Torí però que havia residit a la baronal vila durant un curt espai de temps. Immediatament ens vam desplaçar a Itàlia per estirar-ne el fil.

A l'arxiu de la ciutat del Piemont, vam trobar-ne la pista vinculada amb la història de l'equip de la ciutat, la mítica Juventus. La Juve -la vechhia Signora- va ser fundada l'1 de novembre de 1897 amb el nom de «Sport Club Juventus», per un grup de joves i inquiets socis del Liceo Classico Massimo D'Azeglio, que es reunien al voltant de la plaça d'Armes de la ciutat italiana. El seu uniforme -que ha perdurat a la història- va ser unes samarretes blanques i negres que van ser subministrades per un d'aquells joves inquiets: Ennio Manigosta. En un dels documents que n'expliquen els seus orígens hi llegim: "Ennio ci ha preso alcune maglie bianche e nere utilizzate per il suo soggiorno al vertice della cuna del principato di Catalogna".

Ennio Manigosta, fill d'un viatjant piamontès, havia passat la seva infantesa a Sant Joan des d'on el seu pare feia negocis per tota la zona pirinenca. Manigosta, esportista d'ideari que respectava l'adversari, va agrupar uns quants amics, pels volts de novembre de 1896, per practicar aquell esport nou que jugaven els anglesos: el football. I ho va fer en uns camps propers a la vila, on ara hi ha la Colònia Espona. Aviat, gràcies a la seva vocació de líder, aquells camps foren anomenats els camps d'en Manigosta, el torinès.

Per fer els primers partits de futbol a la vila, Manigosta va fer confeccionar unes samarretes blanques i negres. Ell potser no n'era conscient, però acabava de fundar l'Abadessenc. Anys més tard, el 1932, la fundació s'oficialitzaria i, encara amb el record d'aquells partits, algú va proposar rescatar-ne els colors.

A mitjans de 1897, el pare de d'Ennio va haver de tornar a la seva Torí natal i amb ell, el seu fill esportista. Ennio, es va emportar les samarretes a Itàlia. En poc temps les faria servir per, amb la seva emprenedoria, fundar un nou club a la seva ciutat. Un club que estaria destinat a ser un dels grans d'Europa. Podem afirmar doncs, orgullosos, que la Vecchia Signora deu els colors a l'Abadessenc.

Un cop sabuda la notícia les directives dels dos clubs han iniciat contactes i sembla ser que ja hi ha l'acord perquè, quan en un futur s'inaugurin les instal•lacions noves a la Coromina del Bac, el nou estadi de l'Abadessenc es digui "Ennio Manigosta". També es realitzarà un torneig amb el mateix nom en què hi participarà l'Abadessenc, la Juve i el Newcastle, per allò de compartir els colors. Segons la directiva també s'està estudiant que l'Abadessenc pugui convertir-se en un filial i aprofitar-se així dels pressupostos gegants que gestiona la Juve.

També és cert que algun col•lectiu del nostre club d'arrel pagesa, no afí a la directiva actual, reclama els drets d'autor a l'entitat transalpina i certs cànons i derivats de l'ús dels colors locals. Fins i tot han aparegut pintades a l'exterior de l'actual camp demanant que l'SGAE actuï d'ofici.

En tot cas, gràcies a aquesta descoberta, l'Abadessenc passa a ser el club degà de Catalunya, fundat dos anys abans que el Palamós FC.

A partir d'aquest any, la història ja la coneixem: l'equip va jugar en el terreny de Manigosta, més tard a la Plana i, des del 1949, al camp de futbol actual. Van venir anys de gran rivalitat amb el Ripoll i de passions desfermades pels jugadors que corrien rere la bimba. El club es feu famós arreu gràcies al seu himne: hi hagué debat per veure qui n'escrivia la lletra i es consultà a grans poetes catalans de l'època. També es pensà en el Grup de Vic, però finalment s'encarregà a l'il•lustre fill de la vila amb nom de biblioteca, Josep Picola.

Foren anys d'entusiasme col•lectiu al camp municipal. L'equip, aprofitant el contracte de l'himne, va omplir el túnel de vestuaris d'eslògans suggestius en forma de picolines. La Federació, gràcies a Déu, les retirà argumentant les queixes dels equips rivals per excés de pressió moral i per necessitat d'assistència psíquica en acabar els partits.

Així doncs, queda clar que a partir d'ara anirem al camp amb un altre ànim: sabent-nos hereus de la història del futbol, sabent-nos partícips de la grandesa d'un dels grans equips europeus i sabent-nos pioners de l'esport més famós de casa nostra.

Quan entonarem l'himne podrem adaptar-lo tot cantat: "El que més ens interessa és la força i la destresa del Juventus de Sant Joan". Això sí, com sempre, ens farem els sords per no haver de sentir i assimilar allò d'"aplaudim cada jugada, no volem la patacada". I és que... què serien els partits de l'Abadessenc sense poder acabar-los amb un reguitzell de targetes i unes bones patacades?!?

Clos Abacial 1192

Les obres del pla de barris a la vila vella de Sant Joan van permetre descobrir una petita estança subterrània adossada als fonaments d’un edifici molt cèntric. Aquesta estança, de pedra, presentava una forma i una estructura constructiva clarament anterior a la creació de la vila santjoanina. Semblava una caseta de tros oblidada o parcialment destruïda en l’ edificació posterior de les primeres cases a redòs del monestir.

A l’interior de l’estança només s’hi van trobar quatre caixes de fusta ennegrides per la pols acumulada. Els especialistes creuen que es tractava d’un petit magatzem d’algun pagès.

Sorpresos per la troballa, un equip d’experts de patrimoni va procedir a l’obertura de les caixes i el resultat fou sorprenent: eren caixes de vi, perfectament embotellades i etiquetades!

O no tan sorprenent si recordem que la vila vella es va construir en les terres anomenades “el Vinyal”. I és que a molts encara els sobta saber que a la capçalera del bressol del Principat s’hi cultivava la vinya.

Una conservació subterrània, una foscor absoluta, una recança infinita i una preservació "made in Sant Joan" (vegeu Santíssim Misteri) han fet arribar als nostres dies unes mostres del vi que es va elaborar a finals del segle XII.

Les caixes contenien 8 botelles cada una. Etiquetades i tot, en una mostra de la voluntat comercialitzadora d’aquell allavores. L’etiqueta, elegant, de traç fi, només diu “Clos Abacial 1192. D.O. StJoanAb”.

En total doncs, les 4 caixes, amb 8 botelles cada una, contenen 36 mostres. L’equip de gestió patrimonial va enviar una de les botelles a l’insigne enòleg Robert Parker. Segons el catador, el vi és excel•lent. Immediatament va fer un comunicat on donava una valoració de 99 punts, condicionada un xic per l’antiguitat del vi “que, segurament, li havia fet perdre alguna qualitat original”.

Sembla que el vi fou obtingut de raïms seleccionats i mitjançant una fermentació en dipòsits a temperatures baixes amb pics de 30 º C. Maceració amb pells, clarificació natural, realitzada pel fred hivern santjoaní, i a una criança de 18 mesos. Això, se li ha de sumar, els gairebé 1000 anys de conservació a la cambra soterrada.

Presenta un color vermell granat, capa intermèdia, conservant matisos lleugerament morats, aferrant a la seva edat, un xic avinagrat però cristal•lí. En nas, denota una noble fragància amb delicats records de rebosteria, fruites silvestres madures, reminiscències de pi, i cert gust a pega dolça, producte de la proximitat amb Can Miki. En boca s'ofereix harmoniós, bell i elegant, amb una acidesa equilibrada i un perfecte acoblament entre el vi i el pi. Llarg a la boca, deixa després de si, una sensació persistent i meloniosa i aflabímera.

A més, gràcies al Diplomatari del monestir, hem pogut saber que el 1192 fou un any temperat i lleugerament plujós, amb 1220,6 mm recollits, és a dir, gairebé un 12% més de precipitació respecte la mitjana climàtica 1000-1200, i va ser el primer any amb anomalies de precipitació positives des de 1017, el famós any de l’expulsió d’Ingilberga, en què a part de la pluja, va ploure una butlla papal que les va deixar distretes, a les abadesses. Aquesta pluja va ser molt benvinguda per uns ceps expectants de terra xopa i ambients relativament suaus pel lloc.

Parker en destaca el maridatge amb carns de caça, formatges curats, carns a les brasa, patates Fermín, carquinyolis de Can Marti i coca del Comte Arnau.

Alguns dels restaurants més importants del món s’han afanyat a comprar alguna de les escasses botelles existents. Per tant, si algú vol provar un Clos Abacial, haurà de sopar al Celler de Can Roca, al Noma o a l’Arzak... i pagar la xifra astronòmica que en demanaran. Les dues úniques mostres marcades com a Clos Abacial-Gran Reserva s’han dipositat a la Bodega de la Teuleria.

La troballa ha reobert el debat sobre la possibilitat de reimplantar l’art vitivinícola a terres de la baronal vila. Les feixes de damunt l’Estació semblen un punt idoni per iniciar una nova aventura vinàcia. Està clar que les grans marques i grans productors de vi començaran la lluita aferrissada per buscar terrenys on plantar els ceps. Sens dubte, una oportunitat que pot marcar el devenir dels propers anys.

En tot cas, esperarem pacients la primera anyada, a veure com surt... I mentrestant, ens revindran a la ment aquells versos del poeta tan sovint cantats dels quals ja n’havíem perdut el significat:

“Vinyes verdes vora el Ter
ara que el tren no remuga...”

Educar en valors santjoanins

Qualsevol vila que vulgui perviure en el temps i projectar-se per sobre dels altres pobles ha de fomentar els seus trets identitaris i transmetre els seus valors més profunds de generació en generació. Aquest lema vital, sempre present entre els habitants de la capçalera del bressol del Principat, pren molta importància en l’educació dels més petits.

Des de les institucions locals –civils i laiques- es té sempre la mainada santjoanina en el punt de mira, ja que és ella qui ha de continuar amb l’ideal pansantjoaní. Per això constantment s’organitzen activitats, s’alliçona els infants en les concentracions al Pla d’Estràngol o bé es generen productes i jocs per a la seva educació.

Precisament aquest últim punt és el que avui és notícia ja que han sortit a la llum dos nous jocs, de vocació local però de projecció global, que tenen per missió ser una unitat didàctica i lúdica per conèixer el nostre entorn, el nostre art i el nostre paisatge.

Per una banda, la Parròquia –amb el suport de dues grans multinacionals de l’àmbit del l’oci infantil- ha presentat Agustininos® , un nou joc de taula basat en figures imantades: permet completar el retaule de Sant Agustí amb els petits Agustininos®, que no són res més que monjos de la canònica agustiniana. El joc permet reconstruir escenes monacals, instruir els més petits en la vida al monestir i pretén traslladar-nos al taller d’escultura gòtica del segle XIV. El joc el composen 72 magnets, entre abats, monjos, novicis, priors, acòlits i un parell de sant agustins.

“És un joc d’un valor educatiu incalculable: una aposta per fer més pròxim l’art gòtic català als més petits i una mostra de com es pot fer un producte cultural de qualitat per a la mainada d’aquí i de tot el món” han declarat fonts pròximes de la Parròquia.

L’escolania del monestir serà l’encarregada de la seva presentació oficial tot fent una breu performance i composant escenes de la vida del seu patró amb les figuretes magnètiques.

Gairebé al mateix temps, la Regidoria de dinamització turística de l’Ajuntament també ha optat per treure al mercat un joc de peces de construcció perquè els més petits puguin muntar les seves primeres torres, cases i pilars. La peculiaritat del joc és que moltes peces estan inspirades en l’obra de l’artista mexicà Sebastián “Pareja monumental”, que dóna nom al joc. Així, les serres de les peces donen molta versatilitat perquè permeten encaixar molt bé entre elles i bastir construccions molt espectaculars, pel gaudi de la quitxalla.

No obstant, aquest producte haurà de passar per un rigorós control de qualitat ja que una associació de consumidors l’ha denunciat perquè –segons diuen- en primer lloc les serres poden causar lesions als menuts; en segon lloc, sembla ser que el joc ja s’havia intentat posar a la venda en algun mercat de la península però va ser rebutjat per mala qualitat; i finalment, sembla que els primers nens que ja hi han jugat han manifestat que les peces són molt lletges... I ja se sap que els nens sempre diuen la veritat.

En tot cas, si finalment supera el plebiscit, haurem de fer el seguiment per escatir si els propers tions santjoanins caguen més Parejas o bé més Agustininos®.