El canari encara canta

Tristany i Isaura

2011-12-14T22:10:00.009+01:00

Aquesta setmana s’inicien les representacions de l'òpera amb més caràcter santjoaní al famós teatre de l’Scala de Milà. És per això que avui volem fer-vos cinc cèntims de l'origen, el context, la sinopsi i les representacions que s'han realitzat d'aquest clàssic del bel canto.

Tristany i Isaura (Tristan und Isaura, en la versió original en alemany) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda local que té per protagonistes els gegants de la baronal vila. Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 16 de novembre de 1864 a Leipzig, sota la direcció del mestre Hans von Kalassans.

El magnífic compositor alemany no va visitar mai la baronal vila però li arribaren ecos de la bellesa de l'entorn i, sobretot, de la llegenda apassionada dels seus dos personatges més alts. Tot i ser una òpera superba, és poc coneguda pel públic local i sovint confosa per una altra de nom similar.

Tristany i Isaura és la història d'un amor impossible. Una obra que pertorba les ments més sensibles i que acaba –com a bona tragèdia que és- en un drama de proporcions considerables.

Si en repassem la sinopsis, veurem que en l'Acte I, Gentil i Isaura, nobles toscans residents a la baronal vila, viuen aparentment feliços tot lluint especialment amb motiu de la Festa Major. Tot és una bassa d'oli fins que apareix Tristany, un cavaller misteriós que passava per les nostres terres i que queda embadalit pels balls d'Isaura. Tot i que li sobta molt que la geganta dansi amb bambes. Aquest fet serà el que desencadena la trama argumental. Tistany vol convèncer a Isaura que allò no és normal i que no fa per una noble com ella... Del diàleg i la discussió que tenen en sorgeix un amor passional, irracional i, bàsicament, extramatrimonial. Tristany és un jove valent, sense complexos, de metre vuitanta. Isaura és una noia elegant, bonica tot i patir gigantisme, de 3,98 metres.

L'Acte II comença quan Gentil descobreix la infidelitat: l'odi se’l menja per dins i busca venjança. Envia una tropa de guerrers a matar Tristany però aquest, fort i valent -i amb la barba serrada- els combat i els elimina. Tot seguit Gentil -que de gentil només en té el nom- prova maleficis, conjurs, i tot un repertori de males arts per eliminar el jove que ha conquerit el cor de la seva dona. Isaura plora d'amor però se sent esclava de Gentil. En un moment culminant de l'acte, Isaura interpreta la famosa "Ària de la Bamba", que sembla el seu particular cant de cigne. El dramatisme de l'escena és colpidor. Ella, vestida impecablement com sempre i calçada amb unes Nike Court Tradition II -amb puntera de cuir que garanteix estabilitat i comfort-, balla al so del cant del seu amant. Al final del número, es descalça i llença les bambes rostos avall (l'original en alemany diu “les carda al riu”). Tristany li regala unes sabates a joc amb el seu elegant vestit rosa.

Al final de l'acte, arriba el moment de lluïment de tenor, en què Tristany, veient-se perseguit contínuament, des del seu amagatall clama els versos tràgics:

"Res no és gentil, ni cap hora isaura"

En l'Acte III es desencadenen els fets. Quan sembla que Tristany i Isaura s'escaparan lluny, Gentil llança la seva ofensiva majúscula: envia una tropa de grallers i timbalers. És aquí quan comencen a sonar músiques amb reminiscències a l'Elèctrica Dharma. Quan Isaura les sent desperta del seu somni dogmàtic i s'adona que està fent el paperina.

La música, el ritme, l'harmonia, l'afinació... trastornen Tristany, que cau en una depressió profunda. L'obra acaba amb el moviment "Passi-ho-bé i moltes gràcies", interpretat per un cor de veus mixtes. A Tristany li esclata el fel.

L'obra acaba amb Isaura retornant a la seva vida matrimonial, subjugada al seu marit, i calçant de nou les seves bambes habituals.

L'interès de Wagner per la filosofia de Schopenhauer és patent a Tristany i Isaura. Per Schopenhauer, la causa del sofriment humà és el desig, aquest constant anhel dels sentits: l'home havia de rebutjar racionalment aquest desig i sotmetre's una mort inevitable. L'òpera és doncs, un cant al conformisme i a la subjugació de la dona: no en va, no podem oblidar que va ser escrita quan regnaven aires molt conservadors a l'Europa de final del segle XIX.

Tristany i Isaura va resultar ser una òpera difícil de representar ja que presenta números de dificultat extrema. El paper de Tristany és d'enorme exigència física i expressiva. Isaura requereix una soprano dramàtica de màxima resistència i enorme versatilitat vocal i interpretativa. I clar, una altura considerable. El paper de Gentil vol d'un baix lacònic, de timbre profund i amalgamat. Són molts els que veuen en Tristany el començament de la fi de l'harmonia convencional i la tonalitat, i el punt de partida del moviment atonal característic del segle XX.

A Sant Joan, fou interpretada a principis del segle XX al Centre Catòlic, en una de les poques representacions operístiques que s'han realitzat mai a la nostra vila. Anteriorment a aquesta obra només s'havia representat "Tosca" en una sala dels baixos del Palau de l'Abadia que, de resultes, en va prendre el nom.

Vist el cost que representa portar una òpera en una localitat com la nostra, potser ens haurem de conformar en seguir la cercavila de la Festa Major. De totes maneres, els que coneixem l'argument de l'òpera, sempre ens els mirarem amb uns altres ulls, els nostres gegants. Aquí hi ha marro!

Els bustos de la democràcia

2011-11-29T10:21:00.007+01:00

Com ja deveu haver comprovat si heu baixat a Vic o a Barcelona darrerament, ja fa uns dies que ha començat l'elaboració d'una escultura monumental al cingle de Ribamala.

Aprofitant el tall de la muntanya, un escultor reconegut -J. Alufa- dirigeix els treballs d'estilització de la paret. La faraònica obra vol ser un cant a la democràcia santjoanina i una exaltació als valors de la voluntat dels vilatans.

És per això que es preveu que s'hi esculpiran tots els alcaldes que des de 1979 han estat escollits pels santjoanins.

De moment l'obra avança en pas ferm i, tal i com s'aprecia a la imatge, ja s'han acabat els quatre primers bustos i es comença a entreveure'n dos més. De fet, tècnicament es podria dir que ja només queda esculpir els alcaldes convergents, que quedarien a la dreta. A la dreta de la imatge. Aquí hem de fer un incís ja que potser els lectors més joves no ho recorden, però a Sant Joan, vila convergent, en certa ocasió la gent va arribar a votar el seu propi partit en unes municipals.

L'escultor ha recalcat que es tracta d'una obra oberta, inacabada, ja que s'anirà ampliant a mesura que es vagin succeint nous alcaldes. O bé, esclar, fins que s'acabi la muntanya.

Aquesta representació sobre la pedra està inspirada gens dissimuladament amb el Mount Rushmore americà, en el qual Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln coronen una muntanya de Dakota del Sud.

El nostre Rushmore local vol ser un referent d'entrada al terme municipal de Sant Joan i, més important encara, ser història escrita (en aquest cas, esculpida) que perduri per als nostres descendents. El mateix escultor afirma que "les properes generacions cal que sàpiguen qui va lluitar per la democràcia i qui va assumir i optar per una forma de govern decent sota la qual viure".

Els rostres, majestuosos, miren serenament els vehicles que entren a la capçalera del bressol del Principat a mode de benvinguda. Tot i que l'obra encara no està acabada, la seva monumentalitat no passa per alt i ja són uns quants els conductors que, distrets tot contemplant el cingle, s'han estimbat daltabaix al Ter.

Haurem de veure com aguanta les pluges ja que és una zona on sovint hi ha esllavissades i sinó fos per una malla de filferro de seguretat extrema que protegeix el tall potser hauríem de lamentar més problemes. L'escultor ja ha mostrat preocupació perquè ja han començat a esculpir Gerard Costa, segurament la figura més complexa ja que "el seu caliquenyo, al sobresortir de la resta, estarà més exposat... i sí, pot ser perillós pel trànsit rodat".

En tot cas, no és un projecte que hagi tingut massa consens. Són molts els santjoanins -entre els quals ens incloem- que pensen que els valors de la democràcia no són pròpiament santjoanins. I és que a la baronal vila, només tenim una autoritat que ens representi: el Paborde Major. Qualsevol altra autoritat és superposada, supèrflua, i no autòctona. Per tant, que no us estranyi que aviat apareguin els primers desperfectes al monument. No volem fer una crida al boicot i al vandalisme però ja avisem que tampoc censurarem cap desperfecte que pugui ser ocasionat a aquesta flagrant provocació artística.

En tot cas, seguirem pendents de la seva construcció. Des del Canari recomanem prudència al volant en circular per sota el monument i molt de compte: en un dels ulls dels rostres el Servei Català de Trànsit hi ha instal·lat un radar de velocitat. Avisats quedeu!

Ennio Manigosta: l'arrel pagesa de la Juventus de Torí

2011-11-19T23:56:00.011+01:00

Un equip d'investigació del Canari acaba de realitzar una troballa que farà modificar els annals futbolístics europeus i la historiografia local. Hem de confessar que el nostre objectiu inicial era descobrir els orígens del nom del carrer "Manigosta", ja que fins ara no es coneixien i només se sabia que allí, on ara hi ha el carrer, hi havia hagut uns terrenys amb aquest nom. Ara bé, els resultats finals de la investigació ens han portat a poder escriure una altra pàgina d'or del nostre devenir com a vila.

Iniciades les investigacions, l'equip del Canari va trobar la pista d'un personatge amb aquest cognom que havia nascut al segle XIX a Torí però que havia residit a la baronal vila durant un curt espai de temps. Immediatament ens vam desplaçar a Itàlia per estirar-ne el fil.

A l'arxiu de la ciutat del Piemont, vam trobar-ne la pista vinculada amb la història de l'equip de la ciutat, la mítica Juventus. La Juve -la vechhia Signora- va ser fundada l'1 de novembre de 1897 amb el nom de «Sport Club Juventus», per un grup de joves i inquiets socis del Liceo Classico Massimo D'Azeglio, que es reunien al voltant de la plaça d'Armes de la ciutat italiana. El seu uniforme -que ha perdurat a la història- va ser unes samarretes blanques i negres que van ser subministrades per un d'aquells joves inquiets: Ennio Manigosta. En un dels documents que n'expliquen els seus orígens hi llegim: "Ennio ci ha preso alcune maglie bianche e nere utilizzate per il suo soggiorno al vertice della cuna del principato di Catalogna".

Ennio Manigosta, fill d'un viatjant piamontès, havia passat la seva infantesa a Sant Joan des d'on el seu pare feia negocis per tota la zona pirinenca. Manigosta, esportista d'ideari que respectava l'adversari, va agrupar uns quants amics, pels volts de novembre de 1896, per practicar aquell esport nou que jugaven els anglesos: el football. I ho va fer en uns camps propers a la vila, on ara hi ha la Colònia Espona. Aviat, gràcies a la seva vocació de líder, aquells camps foren anomenats els camps d'en Manigosta, el torinès.

Per fer els primers partits de futbol a la vila, Manigosta va fer confeccionar unes samarretes blanques i negres. Ell potser no n'era conscient, però acabava de fundar l'Abadessenc. Anys més tard, el 1932, la fundació s'oficialitzaria i, encara amb el record d'aquells partits, algú va proposar rescatar-ne els colors.

A mitjans de 1897, el pare de d'Ennio va haver de tornar a la seva Torí natal i amb ell, el seu fill esportista. Ennio, es va emportar les samarretes a Itàlia. En poc temps les faria servir per, amb la seva emprenedoria, fundar un nou club a la seva ciutat. Un club que estaria destinat a ser un dels grans d'Europa. Podem afirmar doncs, orgullosos, que la Vecchia Signora deu els colors a l'Abadessenc.

Un cop sabuda la notícia les directives dels dos clubs han iniciat contactes i sembla ser que ja hi ha l'acord perquè, quan en un futur s'inaugurin les instal•lacions noves a la Coromina del Bac, el nou estadi de l'Abadessenc es digui "Ennio Manigosta". També es realitzarà un torneig amb el mateix nom en què hi participarà l'Abadessenc, la Juve i el Newcastle, per allò de compartir els colors. Segons la directiva també s'està estudiant que l'Abadessenc pugui convertir-se en un filial i aprofitar-se així dels pressupostos gegants que gestiona la Juve.

També és cert que algun col•lectiu del nostre club d'arrel pagesa, no afí a la directiva actual, reclama els drets d'autor a l'entitat transalpina i certs cànons i derivats de l'ús dels colors locals. Fins i tot han aparegut pintades a l'exterior de l'actual camp demanant que l'SGAE actuï d'ofici.

En tot cas, gràcies a aquesta descoberta, l'Abadessenc passa a ser el club degà de Catalunya, fundat dos anys abans que el Palamós FC.

A partir d'aquest any, la història ja la coneixem: l'equip va jugar en el terreny de Manigosta, més tard a la Plana i, des del 1949, al camp de futbol actual. Van venir anys de gran rivalitat amb el Ripoll i de passions desfermades pels jugadors que corrien rere la bimba. El club es feu famós arreu gràcies al seu himne: hi hagué debat per veure qui n'escrivia la lletra i es consultà a grans poetes catalans de l'època. També es pensà en el Grup de Vic, però finalment s'encarregà a l'il•lustre fill de la vila amb nom de biblioteca, Josep Picola.

Foren anys d'entusiasme col•lectiu al camp municipal. L'equip, aprofitant el contracte de l'himne, va omplir el túnel de vestuaris d'eslògans suggestius en forma de picolines. La Federació, gràcies a Déu, les retirà argumentant les queixes dels equips rivals per excés de pressió moral i per necessitat d'assistència psíquica en acabar els partits.

Així doncs, queda clar que a partir d'ara anirem al camp amb un altre ànim: sabent-nos hereus de la història del futbol, sabent-nos partícips de la grandesa d'un dels grans equips europeus i sabent-nos pioners de l'esport més famós de casa nostra.

Quan entonarem l'himne podrem adaptar-lo tot cantat: "El que més ens interessa és la força i la destresa del Juventus de Sant Joan". Això sí, com sempre, ens farem els sords per no haver de sentir i assimilar allò d'"aplaudim cada jugada, no volem la patacada". I és que... què serien els partits de l'Abadessenc sense poder acabar-los amb un reguitzell de targetes i unes bones patacades?!?

Clos Abacial 1192

2011-10-25T18:42:00.006+02:00

Les obres del pla de barris a la vila vella de Sant Joan van permetre descobrir una petita estança subterrània adossada als fonaments d’un edifici molt cèntric. Aquesta estança, de pedra, presentava una forma i una estructura constructiva clarament anterior a la creació de la vila santjoanina. Semblava una caseta de tros oblidada o parcialment destruïda en l’ edificació posterior de les primeres cases a redòs del monestir.

A l’interior de l’estança només s’hi van trobar quatre caixes de fusta ennegrides per la pols acumulada. Els especialistes creuen que es tractava d’un petit magatzem d’algun pagès.

Sorpresos per la troballa, un equip d’experts de patrimoni va procedir a l’obertura de les caixes i el resultat fou sorprenent: eren caixes de vi, perfectament embotellades i etiquetades!

O no tan sorprenent si recordem que la vila vella es va construir en les terres anomenades “el Vinyal”. I és que a molts encara els sobta saber que a la capçalera del bressol del Principat s’hi cultivava la vinya.

Una conservació subterrània, una foscor absoluta, una recança infinita i una preservació "made in Sant Joan" (vegeu Santíssim Misteri) han fet arribar als nostres dies unes mostres del vi que es va elaborar a finals del segle XII.

Les caixes contenien 8 botelles cada una. Etiquetades i tot, en una mostra de la voluntat comercialitzadora d’aquell allavores. L’etiqueta, elegant, de traç fi, només diu “Clos Abacial 1192. D.O. StJoanAb”.

En total doncs, les 4 caixes, amb 8 botelles cada una, contenen 36 mostres. L’equip de gestió patrimonial va enviar una de les botelles a l’insigne enòleg Robert Parker. Segons el catador, el vi és excel•lent. Immediatament va fer un comunicat on donava una valoració de 99 punts, condicionada un xic per l’antiguitat del vi “que, segurament, li havia fet perdre alguna qualitat original”.

Sembla que el vi fou obtingut de raïms seleccionats i mitjançant una fermentació en dipòsits a temperatures baixes amb pics de 30 º C. Maceració amb pells, clarificació natural, realitzada pel fred hivern santjoaní, i a una criança de 18 mesos. Això, se li ha de sumar, els gairebé 1000 anys de conservació a la cambra soterrada.

Presenta un color vermell granat, capa intermèdia, conservant matisos lleugerament morats, aferrant a la seva edat, un xic avinagrat però cristal•lí. En nas, denota una noble fragància amb delicats records de rebosteria, fruites silvestres madures, reminiscències de pi, i cert gust a pega dolça, producte de la proximitat amb Can Miki. En boca s'ofereix harmoniós, bell i elegant, amb una acidesa equilibrada i un perfecte acoblament entre el vi i el pi. Llarg a la boca, deixa després de si, una sensació persistent i meloniosa i aflabímera.

A més, gràcies al Diplomatari del monestir, hem pogut saber que el 1192 fou un any temperat i lleugerament plujós, amb 1220,6 mm recollits, és a dir, gairebé un 12% més de precipitació respecte la mitjana climàtica 1000-1200, i va ser el primer any amb anomalies de precipitació positives des de 1017, el famós any de l’expulsió d’Ingilberga, en què a part de la pluja, va ploure una butlla papal que les va deixar distretes, a les abadesses. Aquesta pluja va ser molt benvinguda per uns ceps expectants de terra xopa i ambients relativament suaus pel lloc.

Parker en destaca el maridatge amb carns de caça, formatges curats, carns a les brasa, patates Fermín, carquinyolis de Can Marti i coca del Comte Arnau.

Alguns dels restaurants més importants del món s’han afanyat a comprar alguna de les escasses botelles existents. Per tant, si algú vol provar un Clos Abacial, haurà de sopar al Celler de Can Roca, al Noma o a l’Arzak... i pagar la xifra astronòmica que en demanaran. Les dues úniques mostres marcades com a Clos Abacial-Gran Reserva s’han dipositat a la Bodega de la Teuleria.

La troballa ha reobert el debat sobre la possibilitat de reimplantar l’art vitivinícola a terres de la baronal vila. Les feixes de damunt l’Estació semblen un punt idoni per iniciar una nova aventura vinàcia. Està clar que les grans marques i grans productors de vi començaran la lluita aferrissada per buscar terrenys on plantar els ceps. Sens dubte, una oportunitat que pot marcar el devenir dels propers anys.

En tot cas, esperarem pacients la primera anyada, a veure com surt... I mentrestant, ens revindran a la ment aquells versos del poeta tan sovint cantats dels quals ja n’havíem perdut el significat:

“Vinyes verdes vora el Ter
ara que el tren no remuga...”

Educar en valors santjoanins

2011-09-20T18:22:00.006+02:00

Qualsevol vila que vulgui perviure en el temps i projectar-se per sobre dels altres pobles ha de fomentar els seus trets identitaris i transmetre els seus valors més profunds de generació en generació. Aquest lema vital, sempre present entre els habitants de la capçalera del bressol del Principat, pren molta importància en l’educació dels més petits.

Des de les institucions locals –civils i laiques- es té sempre la mainada santjoanina en el punt de mira, ja que és ella qui ha de continuar amb l’ideal pansantjoaní. Per això constantment s’organitzen activitats, s’alliçona els infants en les concentracions al Pla d’Estràngol o bé es generen productes i jocs per a la seva educació.

Precisament aquest últim punt és el que avui és notícia ja que han sortit a la llum dos nous jocs, de vocació local però de projecció global, que tenen per missió ser una unitat didàctica i lúdica per conèixer el nostre entorn, el nostre art i el nostre paisatge.

Per una banda, la Parròquia –amb el suport de dues grans multinacionals de l’àmbit del l’oci infantil- ha presentat Agustininos® , un nou joc de taula basat en figures imantades: permet completar el retaule de Sant Agustí amb els petits Agustininos®, que no són res més que monjos de la canònica agustiniana. El joc permet reconstruir escenes monacals, instruir els més petits en la vida al monestir i pretén traslladar-nos al taller d’escultura gòtica del segle XIV. El joc el composen 72 magnets, entre abats, monjos, novicis, priors, acòlits i un parell de sant agustins.

“És un joc d’un valor educatiu incalculable: una aposta per fer més pròxim l’art gòtic català als més petits i una mostra de com es pot fer un producte cultural de qualitat per a la mainada d’aquí i de tot el món” han declarat fonts pròximes de la Parròquia.

L’escolania del monestir serà l’encarregada de la seva presentació oficial tot fent una breu performance i composant escenes de la vida del seu patró amb les figuretes magnètiques.

Gairebé al mateix temps, la Regidoria de dinamització turística de l’Ajuntament també ha optat per treure al mercat un joc de peces de construcció perquè els més petits puguin muntar les seves primeres torres, cases i pilars. La peculiaritat del joc és que moltes peces estan inspirades en l’obra de l’artista mexicà Sebastián “Pareja monumental”, que dóna nom al joc. Així, les serres de les peces donen molta versatilitat perquè permeten encaixar molt bé entre elles i bastir construccions molt espectaculars, pel gaudi de la quitxalla.

No obstant, aquest producte haurà de passar per un rigorós control de qualitat ja que una associació de consumidors l’ha denunciat perquè –segons diuen- en primer lloc les serres poden causar lesions als menuts; en segon lloc, sembla ser que el joc ja s’havia intentat posar a la venda en algun mercat de la península però va ser rebutjat per mala qualitat; i finalment, sembla que els primers nens que ja hi han jugat han manifestat que les peces són molt lletges... I ja se sap que els nens sempre diuen la veritat.

En tot cas, si finalment supera el plebiscit, haurem de fer el seguiment per escatir si els propers tions santjoanins caguen més Parejas o bé més Agustininos®.

La visió cosmològica budista de la baronal vila

2011-08-26T12:48:00.004+02:00

Un estudi recent ha aportat una gran novetat a la poc coneguda tradició budista de Sant Joan de les Abadesses. Fa un temps esmentàvem el jardí zen com a únic hereu d’aquella doctrina religiosa. Doncs bé, en els últims dies, fonts contrastades han publicat la descoberta d’una nova mostra d’aquella cultura que s’ha localitzat en un conegut establiment comercial del carrer Major.

Si bé sempre s’havia pensat que es tractaven d’unes rajoles amb un bonic esgrafiat, en realitat estàvem davant d’un llegat únic d’una civilització que pervisqué molt pocs anys a la capçalera del bressol del Principat. En concret, es tracta d’un mandala: un dibuix de trets geomètrics que forma una figura circular amb representacions simbòliques utilitzades pel budisme i l’hinduisme. Aquests dibuixos tenen una gran significació mística i, segurament, en l’element descobert hi podríem trobar els orígens del pansantjoanisme.

És a dir, aquells monjos haurien volgut transcriure la manifestació d’una vila que es projecta més lluny d’eixe món. Així, en el dibuix hi trobem tres grans cercles que representen l’univers, el sistema solar i la baronal vila.

Segons l’equip d’investigadors segurament l’emplaçament on s’ha localitzat era una espai de culte, de contemplació i de meditació. Els monjos contemplaven la figura geomètrica no només per una qüestió estètica sinó amb una vocació relaxant i transportadora cap a una altra dimensió. En certa manera, hom hi trobava una freqüència que l’harmonitzava amb el Déu, un dial del més enllà.

El Mandala de Can Cisco Geneta -com ja s’anomena en els entorns especialitzats- és un cas únic ja que ha perviscut en el temps. Com sabeu, els mandales, un cop acabats, són oferts a la divinitat i dissolts com a mostra de la transitorietat i la mutabilitat de la vida. La bellesa del dibuix el va fer romandre i persistir durant tots aquests anys.

La troballa ha despertat un gran fervor entre la comunitat budista que s’ha llançat a reproduir-lo. L’establiment comercial en qüestió ha posat a disposició la televisió que té al seu aparador per mostrar, a part de l’art de fer botifarres, altres mandales que s’han realitzat a partir de l’original.

Així doncs, els santjoanins recuperem una nova visió cosmològica de l'univers sempre sense perdre’n la centralitat absoluta. Qui sap si també -gràcies a la seva contemplació tot baixant pel carrer Major- un camí per tal d’assolir el nirvana. Un camí diferent, tot sigui dit, al que ofereixen les moltes plantes de maria que es poden observar pels balcons de la baronal vila.

Las Delicias de San Juan

2011-07-29T15:05:00.008+02:00

La tradició centenària de la cantada d'havaneres a Sant Joan de les Abadesses, converteix la baronal vila en el municipi interior amb més arrelament a aquesta manifestació cultural. Alguns dels nostres lectors els agradaria llegir que l'havanera té el seu naixement a la nostra vila, però no us volem decebre ni enganyar.

És complicat ressenyar els orígens de la cantada, sobretot tenint en compte que el mar es troba a més de 100 km de distància. Els antecedents, com en d'altres ocasions, els trobem en el Mariner de Sant Pau: un cop fugit de les seves terres marineres, familiars i amics intentaren retrobar-lo tot rastrejant les seves passes. Arribats a Sant Joan ja van creure que no el trobarien mai més i, admirats per la bellesa de l'indret, s'hi quedaren a viure.

A la vila vella es construïren una casa seguint l'estil costaner (actualment Can Capell) i anaven Samala-amunt-Samala-avall amb un llagut pescant truites de riu. De fet, a la façana de la casa encara s'hi pot observar una imatge amb els mariners remant i demanant per l'amic perdut.

Tot i viure al centre del món, l'enyorança del seu mar els revinclava l'ànima i per això no és estrany que molts vespres es reunissin per cantar havaneres, per tal de saciar la seva melangia.

Els mariners es reunien a redòs de l'església de Sant Pol (en honor a Sant Pol de Mar, poble d'on procedien) i del lago de la plaça Enclavé, que els evocava el mar abrivat. Només cantant rememoraven la seva terra: i és que a la costa deixaren el dia de sa partida mitja vida condormida i l'altre meitat vingué amb ells per no deixa'ls sens vida.

Els fills i néts dels mariners van seguir amb el cantar dels pares, però poc a poc s'anaven fent a la vida santjoanina. En aquelles cantades s'abraçaven cantussejant La gavina, El meu avi o Las Delicias de San Juan, una bella havenera local que els ja molt adaptats mariners cantaven amb passió:

"Ay que xixí sentía yo
cuando en la plaça
sacó el gambeto y me saludó
pero después se acercó a mi
me dio un abrazo
y en aquel lago
creí morir"

Si aquest diumenge, en la cantada d'haveneres la demaneu, estem segurs que la podrem cantar tots plegats amb els mocadors ben enlaire i degustant un bon rom cremat.

Des del Canari hem intentat esbrinar perquè l'acte enguany està programat dins la Trobada Sardanista Comarcal. Hem buscat els lligams entre sardana i havanera però no n'hem trobat cap de prou satisfactori. Creiem que s'han inspirat en les cantades d'haveneres que es feien abantes, quan a la tarda es celebrava una sardinada entre els mariners. En tot cas, parlaríem de sardines, no de sardanes.

El secret de l'Arca, al descobert

2011-07-07T22:35:00.007+02:00

Salta de nou una bomba informativa a la baronal vila. Finalment, un dels secrets més ben guardats del pansantjoanisme ha estat fet públic: l’anhelada Arca de l’Aliança, la cerca de la qual tanta sang ha fet vessar al llarg de la història, ha estat amagada des de fa segles al monestir de Sant Joan. Durant tots aquests anys, era un secret a veus, però es mantenia allunyada i preservada de perills, de poders fàctics, de saquejadors i d’arqueòlegs amb fam de passar a la història...

L’Arca, que simbolitza la unió de Déu amb el poble, es guardava al temple de Jerusalem des de temps del Rei Salomó. Allí hi va restar fins al saqueig per part de les tropes de Nabucodonosor II de Babilònia, moment en què va desaparèixer “oficialment”. Es creu que a partir de llavors, va seguir un viacrucis de disputes i d’amagatalls. Hi ha qui creu que quan l'imperi romà va saquejar Jerusalem i va enderrocar-ne el Temple i les muralles fou traslladada a Roma i d’allà al sud de França pels templers.

És en aquest punt que, en una escapada per salvaguardar el preuat tresor, un emissari templer d’incògnit la feu arribar amagada a Sant Joan. Era l’any 1161. Acabava de morir el Beat Miró de Tagamanent. En un cop de teatre digne d’admirar, l’emissari s’hauria fet passar per un expert escultor que venia a treballar pel taller d’escultura gòtica del monestir. Amb un gest hàbil, va oferir l’arca com un simple sepulcre on dipositar les despulles de l’abat mort. Se’n cuidà prou d’eliminar les despulles de Miró a la fossa comuna, en un acte perpetrat amb nocturnitat i traïdoria.

En realitat doncs, el sepulcre del Beat Miró era només una tapadora. Dins el fals sepulcre hi havia la peça més cercada de la cristiandat (qui diu la més cercada diu la segona més cercada, després del Sant Grial, que es troba uns metres més enllà).

Segons la llegenda, l’objecte atorga un poder invencible a qui el posseeixi. D’aquí els esforços emprats per moltes civilitzacions en buscar-la. Gràcies a l’amagatall insospitat, mai ningú no la va fer seva. Tot i així, el fet que es trobés en terres santjoanines va donar a la vila encara més poders sobrenaturals cosa que -val a dir-ho- ja no necessitava perquè d’això sempre n’hem anat sobrats, gràcies a Déu.

El fet és que un explorador americà ha relacionat una de les miniatures de l’Arca (vegeu imatge) i n’ha extret que el que s’hi veu és el sepulcre mironià. Li ha faltat temps per fer les primeres sol•licituds per obrir el sepulcre i comprovar-ne el contingut. Segons la tradició, dins l’Arca s’hi troben les dues taules amb els Deu Manaments que foren entregades a Moisès al Mont Sinaí i la vara florida d'Aaron. Un text apòcrif afirma amb rotunditat que també s'hi troben els originals dels plànols del pantano de Ripoll.

Segons l’explorador, el sepulcre s’hauria d’obrir posant una mà sobre l’àliga frontal i una mà dins la boca del gos esculpit als peus del beat. Precisament, sempre s’ha dit que el gos és romanent del romànic tardà que simbolitzava la fidelitat. Tot el contrari: el gos és el guardià de l’arca, té molta mala hòstia, i amenaça amb les seves dents sobre les possibles malediccions de qui gosi profanar la relíquia. Qui no tingui fe, quan posi la mà sobre el quisso, activarà una força obscura que destrossarà fulminantment l’heretge.

En qualsevol cas, potser seria el moment d’anar canviant l’Arca de lloc abans no vinguin els americans a obrir-la de consevol manera. Proposem que el tresor més ben guardat del cristianisme sigui preservat en un altre dels grans santuaris locals, d’accés súmmament difícil i d’una transcendència mística: la bodega de la Teuleria.

Vila Icària: "It's not just in viver"

2011-06-06T19:20:00.005+02:00

El prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT) i la International Association of Science Parks han publicat una llista dels parcs científics més influents del món. Els parcs científics són, com sabeu, espais perfectes pel desenvolupament de negocis i institucions de recerca centrades en la tecnologia i amb una clara vocació de coneixement global.

Autèntics vivers empresarials per generar noves oportunitats de negoci, concebre nous espais d'avenç científic i uns eixos importantíssims per traçar sinergies entre la universitat i l'empresa.

Doncs bé, la llista del MIT i de l'IASP és un autèntic rànquinq d'innovació mundial en què hi figuren, entre d'altres, el Hsinchu Science Park de Taiwan, el Research Triangle Park de Carolina del Nord, el Cambridge Science Park o el prestigiós Sheikh Bahai Technology Park d'Iran. La classificació l'encapçala, novament, el conegudíssim Silicon Valley. La novetat d'enguany és que en segon lloc -i per tant superant amb escreix els centres anomenats amb anterioritat- hi figura la Vila Icària de Sant Joan de les Abadesses.

El MIT ha quedat impressionat del teixit empresarial i la internacionalització dels projectes que s'hi desenvolupen. "It's not just in viver: it is like a hive of constant innovation" [No és solament un viver: és talment un formiguer d'innovació constant], ha declarat en el seu informe anual. Projectes com l'accelerador de partícules que se situarà sota el passeig Comte Guifré o la quantitat d'empreses de nanotecnologia que s'hi han instal•lat n'avalen la nominació. Empreses totes elles hereves d'un teixit industrial santjoaní que cal buscar-lo amb anterioritat a la creació de la pròpia Vila Icària: negocis com Ràdio Bosch o Ràdio Plana ja marcaven tendències de l'esplendor tecnològica anys abans que comencés l'era digital.

De fet, aquests ambients tecnòlegs de la baronal vila ja es constaten des de temps remots i així queda plasmat al costumari català en la llegenda del Mariner de Sant Pau. La versió més coneguda explica que el dissortat mariner avançava terra endins amb un rem tot intentant oblidar la mar. Ni a la Selva ni a la Garrotxa ningú li va negar que allò que portava fos un rem. No va ser fins a Sant Pau que li digueren que aquell estri que duia en braços era un cullerot per remenar la pitança dels porcs. El mariner va decidir quedar-s'hi a viure i va edificar-hi un mas que encara avui perviu.

Ara bé, el que molt poques versions de la llegenda constaten és que, abans de Sant Pau, havia passat per Sant Joan i en mostrar el rem, un jovenet del poble li va dir:

-"Això... humm... això és una maqueta de fusta d'un projecte de punter per a pantalles capacitives de mòbils o tablets, segurament destinat a augmentar la definició que ens proporcionaran els dits en les pantalles tàctils. És gràcies a aquest estri que es podrà explotar-ne tot el seu potencial. Serà ideal per a pantalles HTC HD2 i coses per l'estil. Tampoc no té més valor que això... passarà de moda ràpid, senyor. Segurament no té massa futur".

En sentir aquella resposta, el mariner va quedar tan anorreat que va pensar que tractava amb un tocat del bolet i va seguir camí Ral amunt fins a Sant Pau, on el destí li guardava un petit espai per a la història.

Això sí, en aquell indret on el jovenet va respondre al viatjant, als afores de Sant Joan, ara s'hi aixeca l'imperi tecnològic de la Vila Icària. Si aquell desgraciat mariner hagués tingut un punt més geek, ara al costat de la gasolinera hi hauria un senyor mas amb un rètol de "Turisme Rural" i amb uns quantes oques i gallines de parriure, pel gaudi de més d'una família de can Fanga.

Sant Joan, vila verda.

2011-04-12T23:50:00.005+02:00

La festa de l’arbre de Sant Joan de les Abadesses és la pionera a Catalunya i part de l'estranger. Data del 1899 i fou impulsada per un senyor amb nom d’escola, el Mestre Andreu. Per aquella primera plantada, l’arbre escollit fou una sequoia. Com a tota bona festa de l’arbre, l’espècie es trià oportunament per una petita delegació que a l’època va viatjar als EUA (a Yellowstone, en concret). Es transportà per via marítima (a bord d'un vaixell anomenat Cesana) i fou plantada de nou, amb l’ajuda d’un regiment de militars americans que vetllaven per l’arbre monumental, davant de la fàbrica Espona.

L’arbre es va guarnir per l’ocasió i fou motiu d’una gran celebració que va incloure tot tipus d’actes culturals, esportius, lúdics i gastronòmics, acompanyats tots ells pel so –malauradament perdut avui en dia- de la sirena de la fàbrica Espona.

La sequoia de l’Espona és en realitat un exemplar antiquíssim, d'uns 1300 anys aproximadament, original dels grans boscos americans. De fet, com la podem contemplar actualment, ja és un arbre en clara davallada vital i, sens dubte, molt menor de la mida que tenia en els seus dies més gloriosos. Encara en el seu tronc s’hi poden copsar a simple vista urpades d’óssos del seu passat americà.

No és l’únic arbre digne de destacar de la baronal vila. Dins el patrimoni natural del tramat urbà, podem fer esment del famós avet del monestir. Arbre cabdal per mantenir l’equilibri de l’edifici ja que solventa un problema greu d'estructura arquitectònica. Si us hi fixeu, des de la plaça dels Quatre Jardins, podreu veure el cable que lliga l’arbre amb el teulat del monestir tot impedint que s'esfondri la volta de creuer de la capçalera del monestir.

Davant de l'avet hi trobem un altre arbre d'interès local: el Teix de les monges. Arbre mil·lenari també, ha estat font d'inspiració del llibre De teix, amor, és la fusta de la tenora.

També cal anomenar el castanyer de flor vermella que trobem al passeig comte Guifré (davant de ca l’Hortènsia, perquè ens entenguem). És l’únic castanyer del passeig que no fa castanyes. És el mascle de tot l’harem de castanyers bords. L’insigne J. Serra afirmava que es tractava d’una al•legoria del comte Arnau envoltat de les abadesses.

Tot i que si parlem de patrimoni natural de la vila, si hi ha un veritable pulmó verd i a la vegada un espai d’activitat bulliciosa, aquest és la plaça de San Luis Potosí. L’autèntic “Central Park” santjoaní. Curiosament aquests dies viu una campanya molt agressiva de desforestació que frega gairebé la tragèdia mediambiental. Com a santjonins, hem de ser valents per defensar i impedir que espais com aquests siguin vulnerats. Sempre hi ha altres zones -no tant boniques ni tant freqüentades- per construir, edificar o traçar-hi noves vies de comunicació: la sauleda del Pla d’en Sala, per posar un exemple així a l’atzar.

"Migranya als collons" i altres sardanes

2011-02-28T14:34:00.009+01:00

Amb el títol "La sardana a Sant Joan de les Abadesses" fa uns anys es va publicar un llibre que recollia els orígens i la història de sardana a la baronal vila (Ferrer; Miquel, 1997). Ara és el moment de revisar-ne algunes dades i fer-ne un breu resum actualitzat als nostres dies.

El moment més àlgid de la sardana com a dansa (que avança donant-se les mans) esdevé l'any 1997 quan Sant Joan esdevé Ciutat Pubilla de la Sardana. S'ha parlat molt de l'adjectiu "universal" que s'atribueix al pubillatge. Mai cap pubillatge (i el de l'any 2003 per descomptat que no) havia tingut el ressò universal del de la baronal vila. I ja no només per ser bressol de compositors i cita obligada de sardanistes:

És bastant desconegut pel públic en general que per fer gala d'aquest universalisme, s'envià un missatge al cosmos de la mateixa manera que la NASA n'envia de tant en tant en les seves missions. El missatge contenia un mp3 de la sardana del pubillatge i una inscripció encriptada que deia "31-89(67)". Aquests tipus de codi inintel•ligible, si us hi heu fixat, any rere any va poblant els programes de Festa Major. Es creu que les ments alienígenes avançades que captin el missatge cosmològic podran desxifrar-lo i sabran actuar en conseqüència. Hi ha qui creu que el codi hauria d'incloure el número de dosos a repartir en funció de si es comença amb el peu dret o l'esquerre.

Pubillatge al marge, la historiografia sardanista de la capçalera del bressol del principat compta amb un gran número de compositors i de sardanes que traspassen el llindar de la mera música per convertir-se en bastions de l'art sonor:

En l’apartat de compositors cal destacar els Serrat, Oliveras, Vilageliu o Planas... però sobretot volem fer esment a un compositor no santjoaní: Nil Membrillo. Aquest autor ha dedicat incomptables sardanes a la baronal vila. Tantes que hom ja n'ha perdut el compte. Tampoc és un fet que ens hagi de preocupar molt perquè, si fa o no fa, totes sonen igual. En les últimes festes majors ja s’estrenen de tres en tres i tot. Fins i tot a les xarxes socials se n'ha fet ressò i s'ha creat un grup molt selecte a Facebook que es diu "A mi no m'ha dedicat mai cap sardana Nil Membrillo". És un grup reduïdíssim d'usuaris que perd unitats cada hora que passa.

En l'apartat de títols sardanístics, comencem destacant la que més ens honora: "El canari encara canta". Es tracta de la primera sardana de la història dedicada a un bloc. És una obligada de flabiol que requereix un alt domini d'aquest instrument per a la seva execució, cosa que la descarta per a determinades cobles que toquen el ball dels Pabordes.

Altres sardanes famoses de caire local són les obres de Serrat "La mula d'en Perots", "L'hereu Maraldes" i "La Gracieta de Rocaters". També títols com "Un català a Mèxic" de Calassanç i Oliveras (obligada de cassette que s'interpreta a la festa del Grito); i "Monestir en festa" del mateix Oliveras.

Una sardana recent cridada a passar a la història de la música és "Migranya als collons". D'autor anònim (tot i que amb lletra de J.Serra, pare espiritual del nostre mitjà) aquesta sardana vol ser una al•legoria de la qualitat de moltes de les audicions que ja fa anys amenitzen les tardes de diumenge estiuenques. Si "Somni" ens evocava records onírics, la "Santa Espina" encenia una flama de convenciment nacional, "Migranya als collons" provoca un estat de malestar constant i una desassossec que el cos no sap destriar ben bé si és causada per la qualitat de certes cobles, per l’execució flàccida del programa, per la “modernitat” que es palpa a l’ambient o per la mitjana d'edat que impera al pati. En conseqüència, ha esdevingut un clàssic en el repertori de les audicions al passeig. És tan desagraïda que fins i tot té un tiratge parell. En codi, es representaria així: 28-64(-).

En tot cas, no volem acabar aquesta ressenya sense reivindicar el paper de les sardanes en les festes majors de finals del XIX, quan sardana i corrides de toros anaven de la mà. Recuperar aquest tipus d’actes potser seria la manera de fer florir de nou aquests dos arts que tan magres les estan passant. Des del Canari ho reclamem i ho inclourem en el programa electoral de Coalició Canària:

• Incentivar la creació de cobles locals (que tornin els Blaus i els Vermells!) i les vaquilles de Santigosa, Caramelles i can Jombi.

Coalició Canària: un partit de centre per Sant Joan

2011-02-03T18:35:00.010+01:00

Coalició Canària és el partit polític de recent fundació que ha estat creat per la plataforma del Canari encara Canta per posar la vila allà on es mereix. Fa temps que Sant Joan ha perdut la seva consciència d’ens superior. El pansantjoanisme es dilueix per moments i a això cal posar-hi fre.

Per això, hem decidit presentar-nos a les properes eleccions municipals com a partit de centre que som. Som de centre perquè considerem que la baronal vila és el centre de l’univers i part de l’estranger.

Us fem arribar el programa bàsic de les nostres intencions. Evidentment, falten dies encara i estem disposats a completar-lo amb les vostres propostes, sempre que estiguin a l’altura.

Esperem que aquestes que us presentem siguin del vostre gust perquè creiem que responen a les veritables inquietuds de la ciutadania.

PROGRAMA

ACCIÓ DE GOVERN BÀSICA

Eliminarem la zona verda d'aparcament el primer dia que manem.
Eliminarem la recollida selectiva d'escombraries. Impulsarem la tirada de les deixalles de la finestra just quan passi el camió, com es feia abantes.
Comprarem unes sabates a Gentil i a l'Isaura per evitar que sempre hagin d'anar amb bambes.

ECONOMIA I HISENDA

Buscarem fórmules per a l'explotació petrolífera de la conca carbonífera de Sant Joan de les Abadesses-Ogassa.
Cobrarem un euro de taxa turística a cada turista que usi la Ruta del Ferro. Cal evitar que sigui la Rambla.

CULTURA

Fomentarem la refundació de la colla castellera dels Orelluts de Sant Joan. La plaça Major ha de tornar a ser una plaça de deu.
Difondrem com a patrimoni immaterial de la humanitat la peculiar "marxeta" de la Diana Florejada
Impulsarem el Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau amb artistes com Shakira, aprofitant les seves estades a Molló.
Publicarem totes les sardanes de Gil Membrado dedicades a Sant Joan en una obra de 113 CD.
Sancionarem el repartiment incorrecte de les sardanes, especialment les d'autors santjoanins.
Suprimirem la revetlla de la nit de Sant Joan i combatrem la globalització de valors falsos: foc i petardos per Sant Isidre només.
Posarem una biblioteca a la vila.

EDUCACIÓ

Obligarem a les escoles a difondre la cultura de la pau a través de l'aprenentatge de l'himne de Mèxic.
No ampliarem la llar d'infants perquè si ho féssim ja no es podria dir "Molí petit".
Tornarem a imposar dues escoles a la vila, deixant clar que l’Abadessa Emma és molt millor.

MEDI AMBIENT

Subministrarem assessorament taxidermístic per qui vulgui dissecar bernats pescaires caçats a Cal Gat.
Introduirem sil·lurs a la bassa del Molí Petit per tenir els de l’Alt Ter entretinguts.
Introduirem caimans al lago de la pl. Enclavé i a la pl. dels Mexicans amb motiu de la bogeria. No per res en especial...

URBANISME

Demanarem la subvenció de la llei de Barris per condicionar turísticament el Call de Sant Joan.
Crearem un circuit safari per contemplar la fauna de la colònia Espona, a mode de Sigean.
Consolidarem la línia de Metro Plans de la Torre – Roser - Sant Pol – Coromina del Bac.
Farem tornar el tren a Sant Joan... o almenys això direm al ple perquè algú del públic estigui content per uns moments.

PATRIMONI

Demanarem el retorn de la clau de la Sagrada Família al Papa. Ens ho hem repensat. En cas de no retorn, crearem una església santjoanina amb un credo propi que ja redactarem en el seu moment.
Legalitzarem qualsevol banda, terrorista o no, disposada a atracar el museu Episcopal de Vic i requisar unes quantes peces.
Enderrocarem la capella dels Dolors per evitar que més autocars de jubilats puguin dir: “oh, eso si que es bonito”.

RECERCA

Becarem a investigadors perquè desenvolupin un Xixímetre, per quantificar i mesurar l'estat de xixí puta i malestar.
Construirem un accelerador de partícules sota el Passeig i demanarem un manual d’instruccions per saber exactament perquè serveix.

RELIGIÓ

Impulsarem el diàleg intereligiós amb oficis a la capella laica de la plaça Pompeu Fabra.
Buscarem entre les categories inferiors de l’Inter de Milà a veure si trobem algú més amb vocació.

ESPORTS

Fomentarem la creació del Hockey Herba Abadessenc amb membres de la comunitat hindú de la baronal vila.
Comprarem els àrbitres que faci falta per assegurar els 3 punts en els derbis contra el Ripoll.
Acollirem una prova del Poker World Race al Palmàs, un diumenge a la tarda.
Eliminarem les zones blaves i vermelles del Trial de Santigosa per avorrides.
Suprimirem la penya perica.
Demanarem certificats d’empadronament santjoaní als membres del Club Triatló.
Posarem pantalles gegants a la pl. Barcelona pels partits del Sant Joan 65.

SANITAT

Subvencionarem les operacions de pit sempre que es demostri que la silueta aconseguida tingui la forma del Taga.
Subvencionarem la compra de sonotones sempre que es demostri que la causa de la pèrdua d'audició és de les campanades del migdia.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Crearem, vist l’èxit i les audiències, dues noves emissores: La Veu de Sant Joan – Música (sardanes bàsicament) i La Veu de Sant Joan Informació.
Farem del Twitter el mitjà oficial dels plens de l'ajuntament, per tal de decentralitzar-los i fer-los més guais.

SERVEIS (SEXUALS)

Reinstaurem el prostíbul de l'Estació com a servei públic, 24 hores x 365 dies l'any.
Habilitarem el Triquet com a zona preferent per fer els iniciaments al sexe.

GEOESTRATÈGIA

Demanarem un certificat GPS a la NASA per demostrar que l'expansió de l'univers es fa des d'un punt central i geoexpansiu situat just a Can Miki.
Intentarem pensar què coi posem a la planta de dalt del Palau de l'Abadia.

RELACIÓ AMB PARTITS POLÍTICS

Publicarem en els llibres d'història i no perdonarem mai que sota el mandat del PSC es va instaurar la zona verda. Sacrilegi majúscul.
Publicarem en els llibres d'història i no perdonarem mai que sota el mandat d'ERC es va instaurar la recollida selectiva d'escombraries. Sacrilegi majúscul.
Avisarem a CIU de quan són les properes eleccions municipals perquè prepari les campanyes i algun candidat amb una mica més d’antelació.
Farem saber al PP que els cavalls són molt macos, però no poden anar a les llistes.

La Biblioteca Municipal Josep Picola, referent mundial

2011-01-17T20:39:00.004+01:00

La International Federation of Library Associations and Institutions(IFLA) acaba de fer saber que celebrarà el seu congrés anual a la nostra vila durant el proper mes d'agost. Aquesta Federació, que és la mare dels ous mundial en matèria de biblioteques, ha escollit celebrar el seu concorregut congrés a la baronal vila pel "prestigi assolit per la biblioteca municipal, institució clau en la preservació del llegat històric i cultural; i per la seva gestió en la facilitació de l'estudi, la investigació i la recerca". Així mateix recalca la contribució d'aquest servei al desenvolupament cultural de Sant Joan i vol ser un reconeixement de la importància i l'impacte que té en la vida diària i el seu significat per al present i el futur de les noves generacions.

El congrés anual de la IFLA és l'esdeveniment bibliotecari més important de l'any i reuneix les patums i no tan patums mundials del sector per tractar temes ben diversos. Només com a exemple, l'any 2010 el congrés s'ha dut a terme a Göteborg sota el lema "Open access to knowledge - promoting sustainable progress". I només per citar altres geografies us direm que en els últims deu anys s'ha fet, entre d'altres, a la ciutat de Québec, Boston, Jerusalem o a Durban.

Des del Canari ja fa temps que reivindiquem els grans valors que atresorem i que ens fan mundialment coneguts però -més enllà de monestirs, escultures, fonts i avingudes-, si d'alguna cosa es pot enorgullir la vila de Sant Joan de les Abadesses és de la seva biblioteca. Centre cultural de referència, és el punt neuràlgic des d'on s'articula tot el teixit de la lectura local, la recerca i l'animació sociocultural. Es tracta d'un referent dins el panorama de la lectura pública catalana i -com ha manifestat l'IFLA- mundial.

Dotada de recursos incomptables, molta gent desconeix que és molt citada en les grans bibliografies de la matèria bibliotecària, que n'alaben sobretot la qualitat dels serveis i els amplíssims i actualitzats fons documentals. També es lloable l'ús dels fons per parts dels seus usuaris -la majoria locals-, coneixedors de la seva funció, vetlladors dels seus valors i impulsors del veritable motor de coneixement que suposa.

I és que és difícil trobar una població i un consistori tan bolcat en un buc insígnia: tothom conscienciat de la importància de tenir un centre així, seguint i fins i tot anant dos passos endavant del que marca la legislació, calendaritzant activitats diàriament, dotant-la dels recursos humans necessaris en tot moment, obrint 365 dies l'any 24 hores al dia... Un espai acollidor, multidimensional, en un edifici creat i pensat per albergar-hi un centre així.

No només elogiem els seus importants fons, ni la col·lecció local exhaustiva, ni les bíblies de Gütemberg que s'hi poden consultar per citar algun document a l'atzar... No, parlem de serveis i de vocació cultural en estat pur.

Com veieu, doncs, la biblioteca -que porta l'encertadíssim i molt escaient nom de "Josep Picola"-, és al centre de l'huracà i no deixa de viure moments de reinvenció, fruit del seu caràcter dinàmic. La cultura en constant redefinició.

Santjoanins, felicitem-nos-en! I els de Ripoll que n'aprenguin, de fer biblioteques!

Hodie Christus natus est

2010-12-22T22:24:00.005+01:00

"Però l’àngel els va dir: No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora. I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant." (Lc 2,7-14 número amunt-número avall)

És Nadal. L'evangeli de Lluc ens descriu el naixement de Crist a Betlem i relata com la multitud dels exèrcits celestials lloaven l'Infant tot cantant: "Hodie Christus natus est. Hodie salvator apparuit. Hodie in terra canunt angeli, laetantur archangeli. Hodie exsultant justi, dicentes: Gloria in excelsis Deo, Alleluia."

La humanitat només ha pogut tornar a sentir aquest cant -original, celestial, revelat, rebut del més enllà- a dos dels llocs més sagrats del món: a la ciutat santa de Jerusalem, a pocs quilòmetres de Betlem; i a Sant Joan de les Abadesses, vila neuràlgica, durant l'ofertori de la missa del Gall.

La música és de tal transcendència que només s'han atrevit a afrontar-la cors de veus dotades sobrenaturalment: les comunitats cristianes del cor de la ciutat santa i l'Schola Choral del Santíssim Misteri. De fet, aquesta música és tan santa que a part dels exèrcits celestials també fou taral·lejada pels pastors mentre adoraven l'Infant nascut.

És difícil datar des de quan s'interpretava a la baronal vila. El que sí que és segur, és que tot bon vilatà sap cantar-ne uns compassos i que en fer-ho, es percep a les seves cares que és una melodia viscuda amb amor, inspirada del més enllà.

Des de fa uns anys però, la capella de música no l'executa com ans solia. El responsable actual de la capella afirma: "...afrontar l'Hodie és una qüestió de misticisme i evocació divina. En els nostres dies, la capella està integrada de tants membres, d'edats tan diverses i de matisos vocals tan extensos, que es fa difícil gestionar-ne la direcció. Tot i la gran quantitat d'assajos, és el mateix cor que percep que la riquesa de colors de veus, tot i la qualitat vocal, no és suficient com per evocar aquell càntic original que entronca dels mateixos pastors i àngels presents a la nativitat del Senyor". Ja ho veuen: estem davant d'una qüestió de perfeccionament i autoexigència musical tan gran que honora la capella i el seu director.

Tant de bo ben aviat podem tornar a sentir l'Hodie a la missa del Gall. Per sort, encara conservem -des de temps medievals- la nostrada tradició del Cant de la Sibil·la, que finalment ha estat reconegut com a Patrimoni de la Humanitat. Pels qui no conegueu el cant, segurament us vindrà a la memòria si us en citem les primeres frases: "El cant de la Sibil·la jo us el cantaré. El pare quan la sembrava feia així, feia així, ...".

En tot cas, i tornant a l'Hodie, sabem que també s'està estudiant l'agermanament de la nostra vila amb Jerusalem, que es volia vehicular i justificar a través del càntic en qüestió. Les autoritats jueves, que sempre s'hi havien oposat, sembla que ara canvien d'opinió al valorar positivament la possible obertura d'una petita sinagoga al Call de Sant Joan, just al costat del safareig que, com sabeu, es tracta d'un antic bany jueu. La "Miqvé" de la vila vella, tal i com s'anomenava abantes. Però bé, això ja són figues d'un altre paner i ja tindrem temps de tractar-ho profundament en una nova ocasió.

Això sí, des de la redacció aprofitem aquesta notícia per desitjar-vos un Bon Nadal. El 2011, el Canari continuarà cantant.

Qualsevol nit trindràs xixí

2010-12-08T22:58:00.003+01:00

"Qualsevol nit tindràs xixí". Aquest és el títol d'una petita joia musical que ha sortit a la llum després d'estar anys i panys perduda en un fons d'armari d'un particular.

Es tracta d'una gravació en format súper 8 feta als anys 70 per un santjoaní amb veleïtats cantautores properes al plagi, que va intentar de fer un salt a la fama en aquells convulsos anys de pretransició. La veritat és que no ho va aconseguir ja que la crítica de la premsa comarcal n'hi va mesurar tantes que el van deixar mig difunt. El santjoaní, de nom Remigi F. Luque, va veure frustrat el seu intent d'irrompre a la Nova Cançó i, a conseqüència del fracàs, va deixar la música i es va abandonar a l'absenta. Actualment és pescador de silurs però no ha volgut fer cap declaració al nostre mitjà.

Des de la redacció del Canari, atès que som part implicada en la cançó, hem cregut oportú aprofitar l'avinentesa per editar un CD que sortirà a la venda aquest Nadal. Es tracta d'una cançó de valors inclusius, solidaris, molt propers a l'esperit nadalenc. Hi ha qui diu a la redacció que és com una petita adoració dels pastors però a la santjoanina manera. En qualsevol cas, si aquestes festes voleu fer un regal nostrat, no dubteu a acostar-vos a qualsevol impremta o papereria de la baronal vila i adquiriu el single. Agraïm a l'empresa Metro-Visuals, col·laboradora amb la causa sempre que se li demana, la restauració i tractament de la cinta original.

Us deixem la lletra en aquest post per qui la vulgui aprofitar per fer un lipdub, ara que estan tant de moda.

Qualsevol nit trindràs xixí

Fa una nit clara i tranquil·la
hi ha la lluna que fa llum
els vilatans van arribant
i van omplint tota la plaça
de colors i de perfums.

Heus ací el beat Miró,
en Ramon d'Urg i en Maragall,
Ponç de Monells, Bernat Saulet,
el pare Bertran i el mestre Andreu,
l'Ingilberga i en Nunó.

Oh benvinguts, passeu, passeu,
de les tristors en farem fum
que no hi ha vila més bonica
que Sant Joan, ho sap tothom.

Bona nit, senyor Gentil,
senyora Isaura i en Bover,
la vaca cega i en Siset,
en Picola i l'abat Isalguer,
el comte Guifré i el comte Arnau.

Oh benvinguts...

L'abadessa Emma ve amb l'Adalaisa
i l'Espona amb en Parassols,
la Gracieta de Rocaters
i la mula de la Soledat,
en Maraldes i el sord de l'Arquet.

Oh benvinguts, passeu, passeu
ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, que només falta
el Canari, que encara canta...

Ell també pot venir si vol,
l'esperem, hi ha lloc per tots,
el temps no compta ni l'espai,
qualsevol nit tindràs xixí.

El Papa més santjoaní

2010-11-05T16:02:00.005+01:00

Els mitjans de comunicació més importants es fan ressò del fort component santjoaní de la visita del Sant Pare a Barcelona aquest cap de setmana. Fa pocs dies, la premsa revelava alguns secrets molt ben amagats sobre els preparatius de l'esdeveniment i relatava el seguit d'elements que donaran a la visita un aire de les sossegades obagues i els esplendorosos soleis abadessencs.

El cas que en principi sembla més surrealista és que la clau amb què obrirà la Sagrada Família pertany a un armari de la sagristia del nostre Monestir. També la creu i els bancs del temple són “productes” d’artistes de la vila.

Les últimes filtracions que sabem de la visita ens han vingut via Osservatore Romano i fan referència a la proclama que el Papa farà aquest diumenge durant l’Eucaristia que se celebrarà al temple construït pel santjoaní Antoni Gaudí.

Sa Santedat el Papa Benet XVI vol mostrar la seva gratitud i estima a la vila santjoanina per la seva implicació en la seva acollida. Corprès per la història de la vila, el ressò del pansantjonisme que ha tingut a través de les lectures que li hem fet arribar i les arrels religioses -autèntiques fonts de sincera escalfor- que emanen de la capçalera del bressol del principat, Benet XVI farà un anunci important a la comunitat en forma de prerrogatives pontifícies.

En primer lloc, atorgarà al Monestir de Sant Joan la condició de Basílica. Atenent a la seva importància històrica i catalitzadora de la fe cristiana, el Monestir lluirà a l’altar major dos senyals de dignitat papal i de la unió amb la Santa Seu.

En segon lloc, vetllarà per la ràpida santificació de l’Abadessa Emma. Un cop llegida la vida i obra de la primera abadessa del monestir, el súmmum pontífex s’ha compromès a accelerar els tràmits per a la santificació de la filla de Guifré el Pilós. En el seu cas, no serà necessari ni el procés de beatificació presantificació. Santa Abadessa Emma passarà a ser doncs, el segon personatge sant de la vila, després de Sant Miró de Tagamanent.

I per últim lloc, Benet XVI ha seguit les passes del que va fer Joan Pau II amb Galileu, i ha demanat perdó per la butlla papal d’expulsió de les abadesses. El perdó ha estat acompanyat per l’anul·lació de la butlla i el procés de beatificació de l'abadessa Ingilberga pel martiri i els estigmes que la història ha fet caure sobre ella. El text que serà llegit té paraules molt dures contra Bernat Tallaferro.

No seran aquests anuncis importantíssims els únics esments del Papa a Sant Joan. La nostra font de l’Osservatore ens ha fet arribar el text de l’homilia i apreciem que fa noves "picades d'ullet" al santjoanisme. Fins i tot utilitzarà el simbolisme de la ja famosa clau santjoanina per mostrar el nou camí de l’Església actual, més oberta al món que l’envolta. Un dels fragments que segur que portaran cua diu:

“... en la societat dels nostres temps hi ha un corrent d’animadversió contra els valors sagrats de la família. Avui, estimats feligresos, hem obert les portes d’aquest temple que ens acull, dedicat a la Sagrada Família, amb una clau simbòlica. Una clau que surt d’un armari. Sortir de l’armari, precisament, és el símbol que ens dóna una visió d’una església més oberta, atenta i que redefineix la idea de Família. Benvolguts, tenia xixí per anunciar-vos aquesta bonanova que serà plasmada ben aviat en una nova encíclica que marcarà un nou caminar en la història de la nostra església i que ens ha d’apropar més a la realitat dels nostres dies”.

No sabem si és un canvi de rumb o, simplement, l’anorreament produït per la confluència de tants elements santjoanins que sembla que pot provocar un sisme eclesiàstic. De moment, Benet XVI ja ha anunciat que potser farà pública la nova encíclica durant la visita que farà a la baronal vila amb motiu de l’aplec de Santa Llúcia de Puigmal.

El Cardenal Rouco Varela ja ha llançat el crit al cel contra la nova línia dogmàtica i està fent mans i mànigues per reconduir la situació, encara que sembla que, de moment, nàstic de plàstic.

Bernat Saulet: Taller d’Interiorisme

2010-10-28T22:36:00.008+02:00

Les beques d’investigació que atorga el Canari van donant fruits. Aquesta vegada, ens hem centrat en l’estudi d’una figura de la qual sabíem ben poca cosa, a part de l’obra que va deixar: Bernat Saulet. Fins ara, les enciclopèdies només ens especificaven que havia estat escultor i que havia viscut al s.XIV. La seva obra principal era la del suposat retaule de la passió, una de les obres santjoanines agenciades pel Museu Episcopal de Vic.

Avui, gràcies als treballs de recerca exhautius, sabem que Saulet no s’hagués definit mai com a escultor, però. Ell era dissenyador d’interiors. Segurament, va ser el pioner d’una professió avui en dia molt coneguda i concorreguda.

Aquest artista –que porta el mateix nom que el carrer del pavelló de la baronal vila- va consagrar el seu treball en un tipus d’obra religiosa-civil. I és que ara, amb la troballa d’un catàleg de les seves obres, s’ha sabut que el famós retaule de la Passió, que s’exposa a Vic, en realitat no és un retaule. És un biombo.

El catàleg personal de l’artista –que es titula “Saulet: Taller d’Interiorisme” inclou anotacions de les seves peces. Com que Saulet treballava a sou per la canònica del monestir, aquests sempre li feien encàrrecs de productes amb motius religiosos. Per això, el biombo té escenes de la passió.

Al dibuix, de qualitat gairebé fotogràfica (no us enganyeu, la imatge és un dibuix, no una fotografia) Saulet hi anotà: “Biombo encarregat per l’abat Ramon de Vallmanya. Compacte, de dues fulles, té detalls de miniaturització de figures de la passió, que sempre han agradat als abats de Sant Joan. Els meus biombos sempre són plegables; un art representatiu que decora, entreté i educa. Simplement, però, és disseny usable: serveix per dividir les estances monacals, refetor, cel·les, etc... El biombo de la passió, concretament, està pensat crear diferents ambients a les dependències de la cuina monacal. L’alabastre és un material ideal per la cuina per la seva facilitat de neteja. Unitats servides: 15”

15 unitats! El dia que surtin les 14 restants (que sortiran, segur) podrem enviar un telegrama a la capital d’Osona dient-los que ja se’l poden confitar, el seu fals retaule.

El catàleg és ple de detalls amb què Saulet complementava el mobiliari per mostrar la seva funcionalitat. En la imatge del biombo, com podeu comprovar, hi penja un davantal amb motius arabescos dissenyat pel propi Saulet imitant l’art almoràvit. Aquest complement de cuina també ha arribat als nostres dies però resta datat molt anteriorment i se li dóna una funcionalitat equivocada en el museu on està exposat.

De totes maneres, desgraciadament la majoria d’obres del catàleg de Saulet s’han perdut, com ara tapissos, taules de treball, armaris i tot tipus de mobles auxiliars. De fet, cap de les làmpedes per espelmes que Saulet va idear han perviscut, tot i que hi ha veus que afirmen que els esbossos originals eren coneguts -i van ser aprofitats- per un tal Marelli per bastir un imperi industrial.

En definitiva, Saulet va ser un altre pioner dins la historiografia de la vila. Un home preclar i avançat al seu temps. Un home que, si hagués viscut als nostres dies, segur que hauria portat ulleres de pasta.

Els secrets de les mines de Surroca

2010-10-21T17:31:00.012+02:00

"Els xilenos aquests, són uns mariquites". Aquest missatge tan expeditiu ha sortit a la llum aquesta setmana a la veïna població d'Ogassa. Gràcies a les indagacions del Canari i a una filtració molt ben remunerada, el missatge -escrit en bolígraf en un paper de diari rebregat- ha estat la punta d’un iceberg enorme que ha destapat una història increïble del passat i una projecció futura de dimensions mundials. Ho volem explicar en detall perquè la d’avui és, probablement, la història més confidencial de la qual hem tingut coneixement.

Anem a les arrels: tres miners d'Ogassa van quedar sepultats l'any 1966, només un any abans del tancament definitiu de les mines de carbó. L'enderrocament sobtat d'una massa de roques els va atrapar i tothom els va donar per morts. A l’època, se'n va fer poc ressò atès que els accidents de mineria eren el pa de cada dia i, ni tant sols el fet que els sinistrats només tinguessin 18 anys, va aconseguir pertorbar el tarannà impertobable del nucli de Surroca i els seus entorns.

Ara s'ha sabut que foren localitzats uns dies després a través d'una estreta escletxa de la Galeria Dolça. A través d'un petit orifici de 25x43cm, podien contactar amb l'exterior. Els miners però, no van demanar mai que els rescatessin. Assumien el seu destí i l’orgull de ser de Surroca els impedia implorar cap tipus de rescat de grans magnituds. I a més, no ens enganyem, que fossin de Surroca explica moltes coses...

Doncs bé, a través d’aquesta escletxa, periòdicament i clandestinament, se’ls ha anat subministrant aliments i materials diversos per cobrir les seves necessitats. Fins i tot hem rebut una fotografia d’uns arxius secrets en què es pot comprovar el dispositiu que penetra a les galeries on resten els tres miners. Aquest dispositiu està pensat per encabir-hi de 8 a 9 llonganisses i 3 bulls a cada viatge.

En els primers anys, en el dia de la Festa del Miner, es reunia la poca gent que ho sabia a la Galeria Dolça i un acordionista tocava a la vora de l’escletxa per fer més amena la solitud dels miners.

Actualment, els miners tenen 62 anys. Durant aquests anys de captiveri, i per matar el temps, han estat perforant més galeries per entreteniment i gaudi propi. També han excavat una petita cavitat on veneren Santa Bàrbara tot i que, val a dir, només se’n recorden quan senten tronar a l’exterior.

Ha estat aquest 2010 en què els miners han fet una gran troballa, no relacionada amb el carbó, almenys directament: han localitzat petroli. Sí, petroli. Així ho han comunicat a l'exterior els miners en una de les notes secretes que de tant en tant deixen. De fet, una d'aquestes notes -el missatge sobre els miners xilens- ha estat la que ha destapat tot l'assumpte.

Si repassem una mica la història de la conca carbonífera de Surroca-Ogassa, coneguda tradicionalment com de Sant Joan de les Abadesses, sabrem que va arribar a subministrar més d’un milió de tones mètriques de carbó pedra. Una xifra gens menyspreable si es té en compte els problemes per explotar les mines. I és que, com s’ha dit i redit, la conca d’Ogassa va ser el pitjor desencant de la mineria catalana del segle XIX: ni les reserves eren inesgotables, ni l’extracció era fàcil ni la construcció d’un ferrocarril miner posaria el carbó a preus competitius en els mercats portuaris. La constitució geològica de la conca, que havia fragmentat la capa de combustible, va ocasionar un impediment tècnic massa gran per fer rendible l’explotació.

Ara bé, tots els informes geològics s’havien centrat en la constitució superficial i en la qualitat del mineral, però no havien previst que sota aquestes capes, hi havia una gran bossa de petroli pur. Certament, els arbres no havien deixat veure el bosc: l’or negre banya les nostres muntanyes.

Una de les galeries (vegeu imatge) que han obert els tres miners ha conduït directament a la gran bossa de petroli. A partir d’aquí, ens imaginem que començarà una lluita aferrissada per a la nova explotació de les mines, però aquesta vegada amb finalitats petrolíferes.

Ja fa uns anys, alguns recordareu que l’empresa americana Texas Union va fer unes prospeccions petrolífiques i gasístiques a la finca de la Girona. Allí no en van trobar, però no anaven desencaminats del tot: quatre quilòmetres més al nord hi havia una mina de petrodòlars, i mai tan ben dit.

Tot encara és no-oficial i cap mitjà no ho ha publicat fins avui, però tot fa preveure que el petit nucli de Surroca ja s’està preparant per rebre centenars i centenars de treballadors de l’empresa que guanyi la licitació de l’explotació. I si no, per què estarien construint un megapavelló amb capacitats per milers de persones?

Aviat, paraula de Canari, veurem una revitalització estratosfèrica d’Ogassa. El nou Dallas del Ripollès, n’hi diran. Haurem de buscar un J.R. de torn. Nosaltres ja tenim algun candidat.

Com si entrés en una pària: l'hinduisme a la riba del Samala

2010-10-13T15:37:00.006+02:00

Les constants pluges d’aquest cap de setmana i la crescuda conseqüent de les conques fluvials ha provocat el despertar de l’ètnia hindú a la vila. Un fet tan sorprenent com massiu. Si bé coneixíem l’existència de diverses persones d'aquesta religió residents a la baronal vila, ningú no esperava l’esclat religiós i popular que s’ha produït en les últimes hores. Sens dubte, es tractava d’un fenomen latent, que esperava el moment propici per sortir a la llum.

El moment propici ha estat la crescuda del Samala, que ha comportat el sorgiment d’un fort brot religiós. El color de l’aigua i uns endorrials més propis de les ribes de Calcuta o Benarès que de la capçalera del bressol del Principat, han evocat el Ganges i han provocat que els membres d’aquesta comunitat hagin vist en el Samala un riu sagrat i que sigui adorat talment com s’adora la deessa Ganga.

Així, de cop, centenars d’hindús han fet cap a la desembocadura de l’afluent del Ter. En un espectacle de color i espiritualitat, hem estat testimonis d’immersions al riu per tal d’expiar els pecats. També hem vist com es llançaven les cendres de cadàvers per tal d’evitar cicles de reencarnacions. Constantment, l’espai del sota el Triquet ha estat ocupat per meditar-hi, just a la riba del Samala. Hem consultat persones que s'hi banyaven i més d'una ha confessat que s’havia de purificar d’un pecat molt santjoaní: modificar l’hora del rellotge de l’àrea verda (es veu que els murris l’avancen).

Feia ja uns mesos que hom veia treballar i edificar aquest espai però no se’n sabia quin serien els usos concrets. Un cop habilitada aquesta zona, es creu que es transformarà en el centre neuràlgic de l’ètnia hindú a tot el principat.

Aquest auge no només s’ha manifestat a la riba del Samala sinó que s’han percebut molts símptomes i voluntats d’integració en el dia a dia de la vila.

D’aquesta manera, els hindús ja han declarat que les seves vaques sagrades (representacions divines de Prithivi Mata -la Mare Terra-) participaran en el proper concurs morfològic de la Fira de Sant Isidre. Molts lectors santjoanins sabran apreciar aquest tipus de vaca si tècnicament la definim com de pit estret però profund, amb una línia del dors ascendent, una arrencada de la cua moderadament alta, llom un xic aixecat, quart posterior buit i més dèbil que la part davantera, altura de l’espatlla petita, extremitats fines, braguer petit i pell robusta. Segons ens informem en cercles especialitzats, hi ha nerviosisme a La Roca davant la qualitat dels nous animals.

També aquest cap de setmana els hinduistes s’han sumat a l’Any Maragall. Dissabte van organitzar l’espectacle “Com si entrés en una pària”. Es tractava d’un recull de textos del poeta català sobre el sistema de castes de l’Índia i el paper dels pàries o intocables. Un obra magistral sobre les classes socials en la societat del segle XIX.

El cap de setmana l’han completat els contactes amb el SAT per tal de fer una versió Bollywood del Comte Arnau i la petició de la comunitat d’utilitzar el camp municipal d’esports per formar un equip d’hoquei herba i un de criquet, que passarien a ser noves seccions de l’Abadessenc. Ben aviat l’equip d’hoquei participarà a l’elit de la lliga. Esperem veure les cròniques esportives dels companys d’ElRipolles.info amb titulars tipus “L’Hockey Abadessenc tira de casta”. Que es vagin preparant els de Terrassa!

Quant a l’equip de criquet, primer ens hauran d’explicar com s’hi juga.

Emma de Barcelona, emprenadora i aventurera

2010-10-04T22:07:00.007+02:00

Quan Guifré el Pilós va posar a la seva filla el nom de l’escola de la vila, no sabia que estava davant d’una persona que canviaria el rumb de tot un territori.

La petita Emma va créixer a redòs del monestir de Sant Joan de les Abadesses i en va ser la primera abadessa, assumint el govern del cenobi. Sempre se l’ha identificada com una persona dotada d’una visió i una energia excepcional per tal de complir la missió de repoblar la vall i les comarques centrals catalanes.

Aquesta fama de personatge amb una capacitat de superació extrema ha estat encara més provada a l’aparèixer un diari personal totalment inèdit, en què explica el seu dia a dia. Emma s’autodefinia com una persona emprenedora. Emprenedora i aventurera, en el sentit que eren moments difícils després de les revoltes antifranques i pel sol fet de ser una dona en un món d’homes.

Així, en el diari descobrim una Emma que es projectava cada any els passos a seguir i les esglésies a governar i repoblar. Cada any s’autoexigia més i més i sovint, en els seus escrits, es preguntava a si mateixa: “he respost les expectatives del pare? I les meves pròpies? M’ha servit per lluitar i intentar fer allò que desitjava?”. Emma constantment volia gestionar el seu futur i decidia com invertir el temps: “no volia renunciar a ser la protagonista de la seva vida” escriu en una certa ocasió. Emma avançava “amb confiança i dedicant la meva energia a l’expansió personal”. L’obsessionava no poder viure sense il•lusions; sense poder somniar, crear, apassionar-se, sorprendre’s o gaudir intensament.

En un cert moment vital, Emma decideix emprendre el projecte “Els 21 espais”. Un ambiciós destí que la portaria a posseir espais de 21 emplaçaments del territori de la Catalunya Vella. Cada cop que aconseguia un domini, l’anotava profusament al seu bloc personal. Aquí els llistem:

1. Aiguafreda (Vallès Oriental)
2. L'Ametlla del Vallès (Vallès Oriental)
3. Angostrina (Alta Cerdanya)
4. Centelles (Osona)
5. Fullà (Conflent)
6. La Garriga (Vallès Oriental)
7. Gombrèn (Ripollès)
8. Llaés (Ripollès)
9. Planès de Rigard (Ripollès)
10. La Pobla de Lillet (Berguedà)
11. Porqueres (Pla de l'Estany)
12. La Roca del Vallès (Vallès Oriental)
13. Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental)
14. Sant Joan de Montdarn (Berguedà)
15. Sant Martí de Surroca (Ripollès)
16. Sant Pau de Segúries (Ripollès)
17. Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental)
18. Sant Quirze de Besora (Osona)
19. Sora (Osona)
20. Vallfogona de Ripollès (Ripollès)
21. Vilafranca de Conflent (Conflent)

Vegem que trobem dominis des del Conflent fins a la Roca del Vallès, on va fundar una comunitat anomenada “Village”. A part d'aquest extens projecte, també va participar en múltiples expedicions i romeries arreu del territori. Va ser presidenta de l'Associació d'Abadesses Emprenadores, i va ser capaç de visitar totes les seus del Ripollès en només dos dies muntada en un cavall sense ferradures.

A Sant Joan, a més del monestir va deixar més llegats: havent d'atendre

el seu pare, ja gran i ferit de mort, va posar el seu nom a una fundació d'atenció a la gent gran.

Feminista, aventurera, somniadora, en els últims anys s’ha convertit en una icona del món del còmic. Dues versions han aparegut en els últims anys. Per una banda la de Pilarín Bayés, editat per Mediterrània, i per altra, el llibre Guifré 897: l'origen de la nació, de l'editorial Casals En realitat, no sabem quin aspecte tenia. Ara bé, i que no se’ns malinterpreti, si totes les abadesses de Sant Joan eren com l'Emma d'aquest últim còmic (que reproduim en aquesta imatge), està clar que podríem arribar a entendre que el monestir es convertís en un anar i venir de cavallers, per gaudi del comte Tallaferro. I és que... collons, que n’estava de bona!

The Dulcet code

2010-09-28T16:54:00.004+02:00

“The Dulcet Code”. Aquest és el títol d’un nou best-seller que causa furor a les llibreries americanes i que segueix la línia començada per Dan Brown, en el ja clàssic “El codi Da Vinci”. Més que seguir la línia, s’hi inspira fins a límits propers al plagi.

Pel fet de ser una novel•la d’acció escrita lluny de la nostra terra, podria passar completament desapercebuda sinó fos perquè tot l’intríngulis passa a Sant Joan de les Abadesses.

L’obra és d’un autor nord-americà -Joe Thicket- que, segons hem pogut esbrinar, ha passat uns quants estius a la baronal vila documentant-se per escriure la novel•la.

“The Dulcet Code" confabula al voltant de la figura de Dulcet, el misteriós personatge que cap al 1250 va encarregar que s’esculpís el Santíssim Misteri, el davallament de la creu de vila, segurament la mostra d’imatgeria catalana més important del segle XIII.

Fins ara, mai no s’havia posat en dubte els personatges que configuren l’obra: al centre hi figurava Jesucrist sostingut per Josep d'Arimatea i desclavat per Nicodem, flanquejats per Maria i Sant Joan, a banda i banda, amb els lladres, Dimes i Gestes, als extrems.

La trama de la novel•la es basa en les investigacions que el protagonista de l’obra –un investigador especialista en art- fa sobre la figura de Sant Joan. En un moment determinat, l’investigador descobreix que en els goig del SSMM (vegeu imatge), que contenen una reproducció d’un boix del s.XVIII, la figura de Sant Joan és una figura femenina.

I aquí és on comença tot l’entramat parahistòric. Com en el Codi da Vinci (tot i que 200 anys abans), Thicket desvetlla que la imatge de l'apòstol Sant Joan en realitat és Maria Magdalena i va més lluny que Brown tot afirmant que aquesta seria l'esposa de Jesús i que ja havien tingut descendència. El llibre que aguanta la figura, no seria el simbòlic Evangeli de Joan com fins ara es creia, sinó que seria un Llibre de Família.
Per tant, aquest llibre seria el símbol de la sang veritable de Jesús, la seva descendència. Maria Magdalena, doncs, faria la funció de calze, de dipositària de la sang. La deducció que succeeix és molt lògica atenent que la posició dels braços de Maria Magdalena forma una “V” inclinada, és a dir, la forma d’un calze. En conseqüència, està marcant la posició del llibre recolzat. I perquè tants indicatius? Perquè el llibre amaga el Sant Grial!

L’autor argumenta que Dulcet tenia una ascedència amb els guardians del Grial i havia de preservar el més gran tresor del cristianisme. Va fer esculpir el davallament per amagar-lo de mans malvades. Thicket involucra la santa mare església en la trama, en què l’aparició de la sagrada forma al front del Crist no deixaria de ser una tapadera perquè no es descobrís el que realment s’amaga en el llibre del “fals” Sant Joan.

Desemmascarat Dulcet i el seu enigma, les últimes pàgines del llibre contenen una acció desenfrenada, amb corredisses pel claustre, el palau de l’Abadia i un intercanvi de trets contra una secta defensora del Grial a Sant Miquel de la Infermeria. Finalment el protagonista, arriba davant el davallament disposat a obrir el suposat evangeli.

Bé, per qüestions d’ètica professional i comercial, no desvetllarem el final del llibre i us animem a comprar-lo. Ben aviat estarà disponible la traducció en català.

Sí que hem pogut saber que a Estats Units ja hi ha qui ha comprat els drets per passar-lo a la gran pantalla. Es parla de George Clooney, Tom Cruise i de Denzell Washington per fer el paper principal. La veritat és que no ens els imaginem massa entrant al monestir... però bé, si no és bona la pel•lícula, sempre podrem dir allò de que el llibre era millor.

En principi les hipòtesis de Thicket són parahistòria. Però... i si fos veritat? Llegint el llibre, tot encaixa i tot sembla vertader. Potser caldra examinar el llibre del nostre conjunt escultòric i veure si en realitat allí hi ha un amagatall o no. I si hi ha el Sant Grial? Tantes llegendes, taules rodones i literatura, i mira, al final el teníem a casa.

El Ball dels Asteques de Sant Joan de les Abadesses. Revisió històrica d'un ball senyorial

2010-09-22T21:33:00.007+02:00

Cada tercer dissabte de setembre, se celebra a la vila de Sant Joan de les Abadesses, el tradicional Ball dels Asteques, en honor i culte a aquella civilització. Es balla sense excepció des que Jaume Nunó va composar l'himne de Mèxic i en honor a aquella feta, es va incorporar una festa folklòrica mexicana a la vila. El govern mexicà pagava el viatge a uns dansaires per participar-hi. Finalment, de tant anar i venir, aquests es van quedar, es van empadronar i la tradició va continuar de pares a fills.

El ball va prendre un fort arrelament, profundament popular, i s'ha mantingut al llarg dels anys amb una característica ben santjoanina: té com a essència el seu caràcter senyorial.

Sí que és cert que el ball va tenir un procés de reorganització a causa d'una certa degeneració estilística que es va produir al segle passat. Però l'any 1946, Salvador Moreno, artista i historiador mexicà molt vinculat amb la vila, n'estructurà el reglament, la música i la indumentària. Modest, Moreno no va voler però que el seu nom figurés en cap dels documents d'aquella reorganització i per tant se'n desconeixia aquesta faceta. Aquest reglament conté una descripció ben detallada de cada aspecte del ball. El més destacable és que els balladors passaven a anar amb un mínim de vestuari i no despullats com fins llavors.

S'ha de dir que la restauració encara va empeltar més els valors santjoanins al ball a la vegada que el nodria d'elements una mica eclèctics, combinant tòpics mexicans amb la intromissió de tradicions més aviat cristianes.

Tant és així, que el Ball dels Asteques només es pot ballar a Sant Joan de les Abadesses. Està excepcionalment prohibit interpretar-lo fora de la vila. Fer-ho significaria anar contra els designis del Déu Sol i podria suposar molts anys de malefici. Els balladors han de tenir ascendència santjoanina perquè només els vilatans poden interpretar les passes tan selectes i tan complicades de que es composa.

Si ens centrem en la descripció del ball pròpiament, els asteques van a buscar les verges a les seves cases abans de començar el ball. És un secret molt ben guardat el que allí dins succeeix. Un cop emparellats es dirigeixen a la plaça on, observats tots els preceptes, comença la dansa-ritual.

Consta de quatre parts preludiades totes elles per una bella melodia d'extrema dificultat. És tanta la complexitat del passatge que gairebé és impossible sentir-lo sense faltes d'interpretació.

Les quatre parts són:

1.-Salutació. Les parelles saluden a les autoritats mentre fan uns passos al voltant de la plaça.
2.-Adoració. L'Asteca Major ofereix al Déu Sol la torxa que simbolitza la vida. Les altres parelles hi cremen sempre algun objecte impur, tot esperant la redempció de la falta. Enguany, les verges asteques han cremat dues multes de l’àrea verda.
3.-Guacamole. Un cop feta l’adoració, els asteques corresponen a les verges amb uns nachos amb guacamole.
4.-Coronita. En el darrer ballet, cada asteca fa gala, és a dir, ruixa amb una botella de Coronita la seva parella, després les altres verges i, finalment, el poble assistent.

El ball acaba amb la salutació final. Posteriorment un senyor o una senyora, mudats com uns putes i amb una bandera mexicana a la mà, es posa a cridar vives a mansalva. A continuació, i que no falti, es balla una sardana d'un mestre local, que deixà escrit en la partitura original que "As té ca començar amb el peu esquerre".

El que realment importa, al cap i a la fi, és que el Ball dels Asteques té un caràcter molt senyorial i això és orgull de tota la vila. I quan hom pregunta com es pot definir, tot santjoní respon "És molt senyorial". I és que, no ens enganyem, és molt senyorial.

Des de fa uns anys s'interpreta la mateixa versió a la població germana de San Luis Potosí. Allí, com aquí, el ball és una mostra folklòrica de primer ordre i és festa d'interès federal. Molt a prop de San Luis, també hi ha algun poble on fan balls molt semblants, però sense un caràcter senyorial tan marcat i que es van diluint per convertir-se en una dansa de gallitos: a veure qui fa més gala de forçut i aguanta les verges més estona a l’aire.

*Foto cortesia de ElRipollès.info

El sostre retràctil de la plaça Major

2010-09-17T17:20:00.006+02:00

La gairebé anul•lació del Ball dels Pabordes del diumenge passat a causa de la pluja ha estat la gota -les gotes- que han fet vessar el got. El consistori ha decidit implantar un projecte que sempre havia estat en cartera però que mai s'havia consolidat: es tracta del sostre retràctil sobre la plaça Major.

El sostre, que cobreix tot el perímetre de la plaça, és fet de PVC i vidre i permet una transparència total de la llum solar. Aquesta cobertura està enganxada directament amb el sostre de l'Ajuntament, que ja tenia previst uns empalmes per quan l'obra tirés endavant.

D'aquesta manera, actes com el Ball dels Pabordes, el Grito, les verbenes populars, el mercat medieval, la sardana llarga, la fira de l'esoterisme, o l'Entrevoltes (que es passarà a denominar Sotasostre) no han de patir per problemes metereològics.

Fonts municipals ja han confirmat que el sostre només s'usarà en ocasió d'ectes populars i participatius. La resta de l'any, la plaça seguirà descoberta. La col•locació ha estat feta en temps rècord i aquest matí s'ha assajat el funcionament simulant la propera festa mexicana del Grito, que té molts números de ser l'acte en què s'estrenarà l'obra.

D'aquesta manera, la vila santjoanina guanya un nou espai polivalent, amb capacitat per organitzar-hi grans espectacles culturals, lúdics i esportius. De fet, el Club Piscines i Esports ja ha demanat l'organització d'un torneig de tennis indoor a nivell mundial amb la presència de les primeres raquetes mundials. La proposta sembla viable i té el consentiment de l'ATP ja que vol homenatjar el 50è aniversari de la celebració del Torneig ProAbadessesTour, que se celebrava sobre herba i que fou guanyat per jugadors de renom de la dècada dels 60. En l'última edició disputada, l'any 1966, els guanyadors en la categoria de dobles foren la parella local Asprer-Talrich. El partit fou tan emocionant i restà tant de temps a la retina dels vilatans, que es va decidir dedicar un carrer als herois d'aquella gesta esportiva.

En tot cas, ens alegrem d'aquesta nova gran obra d'enginyeria arquitectònica civil. Almenys, no ha calgut tirar a terra cap teatre per aconseguir un espai protegit i, a la vegada, obert.

Just en tancar aquesta notícia ens informen que, molt coherent en la seva línia monotemàtica, diversos joves santjonins han fet una sol·licitud per poder-hi celebrar unes Barmites Indoor l'any vinent. El consistori ja ho ha refusat tot i que ha mostrat la predisposició de contractar una xaranga que toqui des del balcó de l'Ajuntament i que animi el cotarro.

La capella laica. Intel·lectualitat i catalanitat

2010-09-07T16:18:00.010+02:00

Antoni Tàpies és un conegut artista català, molt autocrític, a qui normalment no agrada la seva pròpia obra i l’acaba guixant i tatxant amb creus i ratlles (podeu comprovar-ho al museu del Monestir, on s’exposa una petita obra seva amb motiu de l’11è centenari). A part de l’obra pictòrica també ha treballat en muntatges i obres de grans dimensions. Quan l'any 1996 Tàpies va inaugurar una "capella laica"a la Universitat Pompeu Fabra, pocs sabien que, a Sant Joan de les Abadesses, feia molts anys que ja n'existia una, de capella laica, curiosament, emplaçada a la homònima plaça Pompeu Fabra.

És cert que a simple vista pot passar desapercebuda, però encara hi ha qui recorda moments passats de meditació i recreament mental. De totes maneres, avui en dia la capella ha perdut del tot el seu caràcter i essència a causa de la reintrepretació de la laïcitat i de l'auge d'altres espais de meditació més de moda a la vila, com pot ser el jardí Zen.

La capella és un treball dels anys 50 del fenomenal de l'arquitecte iraquià F. Fallujah. Si observem el plànol de la plaça, veiem clarament la inspiració en la planta d'una església. Hi veiem una capçalera presidida per un absis central, unes capelletes generades pels contraforts de les parets, dues rengleres de columnes de castanyers que són els pilars del "temple", dues naus laterals que culminen amb un deambulatori i, finalment, l'altar. Sobre l'altar, cal comentar que com que l'arquitecte era iraquià i no coneixia massa bé l'estructura d'arrel cristiana, va posar-lo als peus de l'església. Aquest altar està presidit pel monolit de Pompeu Fabra, cosa que no deixa de ser un simbolisme del culte a l'intel·lectualitat i a la catalanitat.

El que referma la catalanitat és el fet que el monolit està protegit per un arbre monumental, la Prunera de les 4 branques. Aquest arbre, amb quatre branques que parteixen d'una soca única, és un altre dels grans símbols de la vila i de Catalunya. Com sabeu, la llegenda de la sang i les quatre barres de Guifré el Pilós ha acabat triomfant pel seu fort component estètic i dramàtic. De totes maneres, no és l'única llegenda al voltant del comte de Barcelona i l'escut de Catalunya: Tomeu i Figaró recull una altra llegenda en què Guifré va passar els últims dies de la seva vida a Sant Joan en un hortet fora vila. Allí, abans de morir li va dir a la seva filla Emma: "Mira filla, veus tot això? Un dia serà teu". I llavors, va llançar un grapat de llavors a l'hortet. En aquell sot feréstec, hi va créixer la prunera de la que avui és la plaça Pompeu Fabra.

Al llarg dels temps s'hi van celebrar moltes manifestacions nacionalistes. Sovint els peus de la Prunera foren centre d'aplecs, cantades i mostres de tradicions populars. Aquests actes festius i reivindicatius s'han perdut tots, tot i que hom creu que la sardana que s'hi toca el dimarts de Festa Major entronca d'aquesta feta. Podem considerar, per tant, que aquesta és una audició d'arrels mil·lenàries. ECEC aprofita aquestes ratlles per demanar que en properes festes majors, s'hi pugui ballar -i comptar i repartir- el Canari encara Canta.

Actualment, la Prunera de les 4 Branques es troba en bon estat, tot i que cada any es tem que en alguna de les talades-mutilades efectuades per la brigada municipal, pugui perdre alguna de les seves branques i, en conseqüència, una simbologia amb més de 1100 anys d'història.

Aprofitant el simbolisme del lloc, la Capella es va erigir bo i buscant situar la laïcitat en un estadi intermig entre la tradició cristiana europea i el santjoanisme exacerbat dels vilatans de la capçalera del bressol del principat. L'espai volia ser un punt de reflexió davant dels excessos de la societat, en què la dispersió mental i els innombrables cultes a realitats no verdaderes a què estava sotmesa, pertorbaven el senderi general. Aquest volia ser un espai que afavorís el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la veritable naturalesa, precisament perquè es tractava d'un encaix entre arquitectura i natura. En uns moments com l'actual, doncs, tan dominat per les cultures de la distracció i del negoci, seria necessari recuperar un racó de culte a l'intel·lectualitat.

És una llàstima que espais com aquest vagin perdent el sentit i que, sobretot, desapareguin de la memòria col·lectiva. Ni símbols com la Prunera ni la capella laica han sobreviscut al pas del temps. Ara, l'única Laica que hi trobem, és una gossa que cada matí orina al segon arbre de la dreta.

I aquesta teta estimada o L'augment de les operacions de pits a la baronal vila

2010-08-31T14:44:00.005+02:00

Després de molts murmuris i cantades, un estudi recent de la prestigiosa Universitat de Les Freixes (França) ha fet públic el que ja per tothom a la vila era una evidència. L'increment brutal del número d'operacions de pit entre les dones de Sant Joan.

Efectivament, la silicona s'ha disparat a la baronal vila. De totes maneres, no ho ha fet a la babalà, ni tendint a uns volums estratosfèrics, sinó a la imitació del bell entorn: l'estudi demostra que ja des de l'adolescència, les santjoanines veuen reflectida la imatge de la muntanya del Taga en els seus pits. És així que es desenvolupa de forma inconscient una voluntat d’assimilació entre entorn i cos. Aquest instint mamari/paisatgístic seria el primer cas provat del món.

L'estudi, molt detallat, contrasta el procés psicològic amb dades molt més contrastables, com ara una enquesta en les principals clíniques d'estètica del país. Aquests centres confirmen, tot i que sempre amagant noms per preservar la confidencialitat de les dades, que han notat un fort increment de la demanda provinent de la baronal vila. Destaquen que el perfil cada cop és més jove i que, de fet, hi ha tanta demanda que els preus d'aquesta operació en concret estan caient en picat.

Segons un dels cirurgians entrevistat, el perfil estàndard de les santjoanines seria d'una dona de 25 anys, amb metxes, que diu "ha set" per comptes d'"ha sigut", i que sempre s'oblida de posar el rellotge horari a la zona verda del Passeig. Sempre segons aquest cirurgià, en la primera visita descriuen com els agradaria tenir els pits i gairebé el 100% ho fan fent servir la frase "Vull tenir un bressol de muntanyes". A l'hora de traçar un dibuix sobre els pits volguts, sempre coincideixen amb el perfil del Taga, amb un mugró ressaltat i un cos ferm, que conformi una autèntica jaça que desperti admiració i provocació.

El fet és que ja és una moda recorrent que s’ha estès ràpidament. El creixement viral també ha estat motivat per l’auge de les xarxes socials. Actualment, i atès que socialment tot s'explica públicament, no hem de buscar gaire per llegir en el facebook d'una jove santjonina que, amb els nous pits, se sent molt més segura en les seves relacions. En el seu estat hi llegim: "A part del volum, també és el tacte: són carícies d'aire que amaren d'aromes, ànima i cor". A 18 persones els hi agrada.

Hem de destacar que els equips de cirurgians plàstics aconsegueixen uns acabats perfectes, imitant el contorn muntanyenc a la perfecció. Si ens fixem en la dona operada de la imatge, podreu comprovar les asossegades obagues i els esplendorosos soleis perfectament aconseguits. Ja hi ha qui anant més lluny, en una rauxa postmodernitat mal entesa, vol reproduir en el pit esquerre el Taga i en el pit dret el més escarpat Puig Estela. D’aquesta manera, tot i les operacions, sempre es manté allò que hi ha un pit més gran que l’altre. Aquestes mateixes amants de la silicona, se solen tatuar la font del freixe a l’origen de la regatera.

El cert és que operar-se cada cop és més fàcil, i se superen aquelles tradicions refermades que ho veien amb mals ulls. Aquella època de mirades estretes, sortosament, ja només queda com un entranyable record, perquè els cirurgians han estat capaços de donar "pàtria" dins d'un bell entorn.

Les noies santjoanines es veuen realitzades d'aquesta manera, tenint en el cor –i en els pits- aferrada la seva terra. Una terra, viscuda amb amor, que comporta que el nou pitram provoqui emotives trobades i -per ser sincers-, fonts d'escalfor. Com a conseqüència, la taxa de natalitat ha augmentat dràsticament. En aquest gust per la silicona cavallera, doncs, trobaríem el perquè aquest any s'han duplicat les inscripcions a la llar d’infants respecte fa 4 o 5 anys.

Amb aquesta autoafirmació tant local, no és estrany que una de les cançons que més han sonat a les discoteques comarcals hagi estat un autèntic leitmotiv d’aquesta revolució corporal. La dona santjonina, alliberada i independent, ha clamat fins a l’èxtasi:

I aquesta teta estimada, entre d'altres
té aquests noms:
Taga, Sant Amand, Puig Estela,
Coll de Jou, Ogassa, la Portella
la Gran Jaça, Sant Joan... Sant Joan.

La Venècia del Pirineu

2010-08-26T13:31:00.008+02:00

Tornem de vacances amb una nova notícia sobre l’àmbit del transport i la comunicació. Aquest mes d’agost s’ha posat en funcionament un servei de gòndoles al canal de l’Espona. Aquest servei té una doble vocació: per una banda és un nou eix d’aproximació a la Coromina del Bac i per tant, esdevindrà un projecte de comunicació vital entre el centre de la vila i els nous espais de creixement de l’entramat urbanístic santjoaní.

Per altra banda, també és un gran atractiu turístic perquè en el trajecte es poden contemplar tres grans obres de l’eixample vilatana: l'antic Escorxador, la Mare de Déu del Prat i la Background-Plaça Barcelona.

En referència a aquestes obres, en futures entrades del bloc tractarem sobre la polifacètica sala de l’Antic Escorxador, més coneguda com “El Matadero”, que s’està fent un nom dins el món de les megaparties. Els grans events multitudinaris i els seus DJs residents comencen a tenir un prestigi similar a les discos eivissenques Pacha o Privilege. També en aquest bloc hem parlat de l’ermita de la Mare de Déu del Prat i les seves constants romeries marianes. També cal fer una menció especial a la Background-Plaça Barcelona, amb el famós graffiti de l’skyline, la pista d’skate, les cistelles de bàsquet de metall... en definitiva, un espai d’street-ball que, com els barris de Brooklyn o Harlem, és una via d’escapament dels problemes diaris per on transiten tribus urbanes, sovint conflictives.

Precisament, el pas de les gòndoles per la Background ha ocasionat els primers problemes ja que diferents bandes d’estètica rapera han atacat els turistes i els propis gondolers. Això ha provocat una vaga de treballadors que reclamen un augment de la seguretat de la zona.

Tot i aquests problemes secundaris, sembla que la navegació pel canal està tenint un èxit sense precedents i s’haurà d’ampliar la flota. No es descarta que es facin obres en algun tram del canal per tal d’incrementar el trajecte navegable.

Inspirat amb el lema de Campdevànol “El Jardí del Pirineu” - però amb una aplicació molt més creïble - els prospectes del servei subtitulen la baronal vila com la nova “Venècia del Pirineu”.

Aquest servei afegeix un atractiu turístic més a Sant Joan de les Abadesses. Una vila que, mica en mica, va reunint mèrits –culturals i històrics- per algun dia poder formar part del Centre d’Acollida Turística, inaugurat recentment a Ripoll.

El retorn d'un vell projecte: el metro a Sant Joan de les Abadesses

2010-07-14T12:58:00.006+02:00

El nou pla general d’urbanisme de Sant Joan de les Abadesses ha fet sortir a la llum un projecte que ja havia estat tema de debat als anys 20 del segle passat. Tot i que pugui ser sorprenent, es tracta de la línia de metro que havia de recórrer la vila santjoanina.

L’any 1923 s’havia projectat una “linia de ferrocarril soterrado para transporte de personas y mercancías”. De fet, tot i ser un projecte una mica grotesc i criticat aleshores, es va iniciar amb la previsió de fer 3 petites estacions i d'aquesta manera, unir l'Estació de tren, el Roser i el Monestir.
Aquesta obra va ser tan pionera que va despertar la curiositat d’algunes ciutats europees que n’estudiaren la viabilitat i aportaren la seva experiència en la realització dels projectes inicials. Així, la ciutat de París va obrir una estació en honor del projecte santjoaní que encara existeix actualment: l’estació Abbesses al districte de Montmartre.

Avui en dia encara podem veure una de les obertures del traçat santjoaní sota la fàbrica Espona (vegeu fotografia presa des del Pont Vell), que posteriorment va ser utilitzada per la xarxa de clavegueram. La línia en qüestió havia de tenir una part no-soterrada que passava per sobre el riu i havia de remuntar fins a la Cotolla per facilitar l'enllaç de l'estació de tren amb la vila. Segurament, les dificultats tècniques d’aquest projecte foren les que l’aturaren.

En canvi, sí que es va arribar a construir una bona part del túnel central que arriba fins la plaça del bisbe Torres i Bages “Àlies en Quatre Jardins”. La idea inicial era establir una parada al llarg del carrer Pere Rovira. L’entrada s'havia de fer a través del carrer Joan de Socarrats. No és casualitat que durant un temps- a finals dels anys 80-, aquella cantonada albergués el bar “Metro” que, amb la seva ubicació a la plaça Enclavé, ha vist com el seu nom perdia sentit. En el projecte inicial, amb una clara visió d'urbanització futura, hi havia un ramal que havia d’arribar fins al final de la Plana.

L’equip d’ECEC va poder entrar endinsar-se en aquest fragment de túnel i, superant l’extrema pudor de les clavegueres, va comprovar el bon estat de les bòbiles de totxanes i les parets de mamposteria subterrànies amb què van ser construïdes. El projecte estava pensat per una sola via. A l’altura del carrer Pere Rovira s’intueix perfectament l’andana que ja estava bastant construïda i l’inici d’una escala per sortir a l’exterior. Malauradament, està tapiada. El túnel queda aturat uns metres més enllà.
Alertem de la perillositat de la visita als lectors d’ECEC que vulguin endinsar-se al túnel i veure l’estació fantasma. El cabal d’aigua és gran i la salubritat molt baixa. En el nostre cas no vam albirar cap caiman albí, llegenda urbana molt estesa a les xarxes de clavegueram de les principals ciutats del món.

Està clar que amb el nou pla general i la dispersió dels equipaments, el projecte pot ser una nova realitat. Ens consta que s’han realitzat estudis però és difícil aprofitar el traçat de fa 90 anys. Sembla que la futura línia podria tenir quatre parades: Plans de la Torre – Roser - Sant Pol – Coromina del Bac. Per més endavant es deixaria la Línia 2, cap a la Plana, que podria recuperar el projecte inicial.

Des d'ECEC farem el seguiment detallat de l'evolució dels estudis ja que, en cas de confirmar-se la notícia, seria un fet transcendental en la política de mobilitat dels vilatans. No oblidem que el POUM estableix que els equipaments escolars es situen a la Coromina del Bac i els equipaments esportius a la Torre. El metro ajudaria a salvar la distància entre aquests emplaçaments, que supera els 2 quilòmetres. Un dels estudis presenta un annex per mesurar la viabilitat de la parada al centre de la vila perquè "total, no hi haurà res". Així mateix ho diu.

Scary Movie o els finestrals de la calavera

2010-07-08T23:13:00.009+02:00

El cinema ocupa la notícia del dia a la baronal vila. Aquest mes s'estrena una superproducció americana de molt èxit: Scary Movie 5. Aquest film és una paròdia de pel·lícules de por que combina un llenguatge groller, escenes escatològiques i una trama ridícula. Aquesta estrena no seria motiu del nostre interès sinó fos perquè estableix un nou vincle de la nostra vila amb la indústria del setè art. Si fa uns mesos us parlàvem de Fort Apache, ara és la irreverent Scary Movie la que posa de manifest que Sant Joan és una autèntica mina pels executius de Hollywood.

Els productors de la pel·lícula, fruit d'unes vacances al pirineu català, van conèixer Sant Joan de les Abadesses i es mostraren atrets pel monestir i, en concret, pels finestrals del braç sud del creuer. Aquests finestrals d'alabastre estan situats sobre el retaule de Santa Maria la Blanca. La seva forma, amb dos ulls de bou i una finestra en forma d'espitllera sempre han estat motiu de comentari entre els parroquians. De fet, hi ha molta gent que des de fa molts anys l'ha identificat amb la representació de dos ulls i el nas d'una calavera.

Precisament aquesta representació va inspirar els productors, que van convèncer a Keenen Wayans, director de la saga, de modificar la popular màscara del film per una d'inspirada en el fantasmal finestral del creuer. Aquest fet segurament comportarà ingressos molt grans en productes de màrqueting ja que la careta en qüestió és molt usada en festes de Halloween. No serà estrany doncs, veure aviat imatges de canals americans amb persones disfressades amb una careta que ens resultarà familiar.
En aquest punt hem de retornar al nostre estimat Pau Parassols i Pi i veure els paral·lelismes d'aquesta notícia amb el Comte Arnau. Curiosament, la seva lluita per deslligar la figura del comte Arnau de les seves suposades relacions amb les abadesses del monestir de Sant Joan, només va aconseguir afermar encara més aquest vincle anacrònic. En el cas dels finestrals, Parassols va intentar contrarestar aquesta creença tot identificant les tres obertures amb la santíssima Trinitat. Doncs bé, sembla que tampoc ho va aconseguir i aviat el monestir esdevindrà un nou temple de culte de freaks d'aquest subgènere cinematogràfic.

De moment, en el cartell de la pel·lícula ja s'hi pot veure la calavera santjoanina. Els productors ja han fet públic que la següent entrega de la saga serà filmada -si obtenen els permisos corresponents- directament al monestir. Segur que cau alguna paròdia del comte Arnau!

El jardí japonès: l'expressió del santjoanisme al món natural

2010-07-01T16:17:00.007+02:00

Poques restes queden del curt període en què el monestir de Sant Joan fou ocupat per monjos Zen. En els anys convulsos posteriors a la canònica agustiana, i durant només tres anys, el monestir es va convertir en un espai de meditació i culte budista. A la vila s’aixecaren uns quants jardins zen, també anomenats japonesos per la seva ascendència nipona, que evocaven la simplicitat de la vida rural. Al mateix claustre del monestir s’hi va habilitar un petit estany i una casa de fusta tradicional on els monjos hi meditaven llargues estones.

L’obra dels monjos zen fou eradicada posteriorment i només n’han perviscut dues mostres. Per una banda, un fragment d’una estàtua de Buda que es conserva al museu del monestir (vegeu web, fotografia inferior). Per altra banda, un jardí japonès precisament, rehabilitat amb encert fa pocs anys, que és un testimoni que pregona altres temps més rics espiritualment. La mostra en qüestió la trobem a la Carretera de Camprodon, molt a prop de la confluència amb el carrer Joan Maragall.

Es tracta d’un típic jardí japonès en què les roques són els elements base. També hi trobem el contrapunt natural, en forma d'arbust i de pseudoxiprer. Com tots els jardins d’aquest tipus, representa una visió del cosmos, la que correspon a la religió sintoista, i simbolitza un gran buit (mar) que s’emplena amb objectes (illes). Hi ha qui afirma que aquest simbolisme marí va ser la causa que el mariner de Sant Pau no s’aturés a Sant Joan i continués uns quilòmetres més enllà per trobar el conhort desitjat.

ECEC, com sempre, s’encarrega de mostrar que la relació entre el paisatge i l'arquitectura a Sant Joan és una submissió indestriable. En aquest cas, el jardí serveix com un element decoratiu, que té les seves arrels principals en una estètica que li dóna un valor intrínsec propi, com un mitjà de representar el món natural en un estat idealitzat per a la contemplació i com una forma d'expressar la relació dels santjoanins amb el món natural i els seus elements.

Esperem que aquest article serveixi perquè aquest indret, que ha poat les essències més immaterials, recobri la seva funció original i ajudi a refermar entre els vilatans la convicció de la vocació suprema del santjoanisme com a centre neuràlgic de l’univers i -potser encara més important- com a capçalera del bressol del principat.

La Festa del Foc i de la Llum

2010-06-23T10:22:00.004+02:00

La nit de Sant Joan és una nit màgica i ancestral a Sant Joan de les Abadesses. I és que des de temps immemorials se celebra la nit del Foc i de la Llum, una festa tradicional declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat».

Anomenada també “Nit de Bruixes”, entronca amb les essències més primitives de baronal vila, on el ritual pagà i les pràctiques fetilleres són elements indissociables per entendre el seu devenir (no oblidem que cada any s'hi celebra la prestigiosa i mundialment coneguda Fira de l’Esoterisme).

És difícil saber els orígens de la Festa perquè hi ha una important superposició de significats al llarg de la seva història. El que sí que sabem segur és que va inspirar altres festes de menor importància tot i que més mediàtiques, com ara la Patum de Berga. Segurament ja és una herència de la història megalítica santjoanina.

El punt àlgid de la nit esdevé quan surt la Guita. És una bèstia amb cos de mula, coll de girafa, cap de drac i que porta bambes (tradicional calçat que també llueixen els nobles toscans, Gentil i Isaura). Aquest animal mitològic surt amb els fuets encesos a la boca i persegueix el públic que participa a la festa. Bé, perseguir és un dir. Més aviat causa estralls. Cada any, l’ADF Milany-Taga intervé per salvar el poble penitent.

El complement festiu per part de les gralles hi posa el toc dodecafònic que propicia l’orgia pirotècnica final i dóna a la celebració un component còsmic que transforma, que “purifica la vida a través del foc”.

Des d’ECEC, trenquem una llança perquè enguany la Guita s’abraoni contra la biblioteca municipal. No per res, però potser seria la manera de fer-ne una de nova, que ja toca. I ja posats a demanar, que no estigui a 2 km del centre urbà... Ah! Quantes coses ingrates que patim i quantes que volem i no tenim, que diria el Poeta.

El meteorit Barris

2010-06-09T21:05:00.003+02:00

El meteorit SAJA/2913/NPCF, també anomenat meteorit Barris, és l'aerolit més pesat i la massa natural de ferro més gran que es conegui en territori català. Va ser descobert durant les obres de construcció del Parc de la Muralla, l’any passat, per un gos molt famós que habita sobre el pont del carrer Faura. Va ser identificat i descrit poc després per científics reputats, del camp de la geologia com ara Withaker i Lemond-Chevignon, i de l'astronomia com Würz i Jordà.

El meteorit Barris és un cos de metall que mesura 2,7 metres per per 0,9 m d'altura. Està compost de ferro en un 84% i al voltant de 16% de níquel, amb alguns senyals de cobalt. Hi ha incrustacions de hidròxid de ferro en algunes parts de la superfície.

Es creu que va impactar sobre la terra fa 800.000 anys. L’atmosfera terrestre va desaccelerar el cos de ferro de 45 tones i, gràcies a aquest fet, va romandre bàsicament intacte. Tot i així, l'impacte a la superfície va causar alteracions en el medi i, segons la prestigiosa Science, va provocar l’extermini de l’Homo Eudalis, una branca de l'homo antecessor que es creu que habitava per aquestes zones. Aquesta espècie encara no coneixia el llenguatge, ni el foc però posseïa un estranya habilitat per construir ponts, passeres i tota mena de construccions inútils per travessar els rius. Aquest homínid incipient encara ha estat poc estudiat però ja hi ha qui s'atreveix a veure-hi comportaments semblants en poblacions veïnes de la baronal vila.

Amb motiu de la rehabilitació del Parc de la Muralla de Sant Joan de les Abadesses, se li ha donat un lloc preeminent i, a mode escultòric, passa a ser l’eix vertabrador del nou espai. Una bonica metàfora del poder reconstructor d'un projectil natural que va causar estralls fa milers i milers d'anys. La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona la nova plaça.

L'aqüeducte romà de la Vila Abadescencis

2010-05-25T23:23:00.006+02:00

Queden molt pocs vestigis de l’època romana a Sant Joan de les Abadesses. A part de la via romana que es pot visitar molt a prop de la carretera de Santigosa, potser l’altra gran resta arqueològica és l’aqüeducte que abastia d’aigua la població. Encara avui en dia es pot contemplar adossat al pont nou, just a l’entrada de la vila i sota l’actual carrer de Vista Alegre. L’aqüeducte recollia l’aigua del riu Ter i abastia la Vila Abadescencis, que era un campament relativament petit que creiem que estava situat on ara, precisament, hi ha la plaça Major. Les últimes excavacions que s’hi van realitzar aquest hivern per arreglar la plaça van deixar al descobert les restes d'una domus. A més, d’aquest origen romà encara en queden algunes reminiscències, com per exemple el nom d’un forn de pa de la zona.

Aquesta conducció hidràulica tenia com a missió conduir l'aigua fins als dipòsits distribuïdors emplaçats a la vila. Vista l'entrada al nucli urbà, amb el gran desnivell del Ter, els romans va optar per fer passar la conducció de l'aigua sobre una estructura d'una o més filades d'arcades. La seva construcció se situa al segle I dC. Les arcades estaven coronades per una conducció per on hi circulava l'aigua i que originàriament degué anar coberta.

Tot i ser una hipòtesi no comprovada, hi ha qui afirma que l’aqüeducte, de dimensions discretes, servia per abastir també alguna de les àrees de servei de la via romana de Sant Pau de Segúries.

No se sap exactament fins quan va funcionar l’aqüeducte. No obstant, el folklore i les llegendes populars van relacionar la seva desaparició amb la llegenda del Comte Arnau. De fet, una variant de la llegenda diu que va ser construït pel comte Arnau perquè volia portar l’aigua del Ter a Montgrony. Un cop esva començar la gran obra, un dels treballadors va dir: “Aviat acabarem la feina, si Déu vol” El Comte, furiós, el reprengué irat tot dient “Tant si ho vol, com si no ho vol!”, i a l'instant les aigües es van deturar i la construcció s’esberlà i es destruí. Només se’n va preservar el petit trosset que veiem a Sant Joan.
En tot cas, es tracta d'una llegenda, plena de anacronismes, però que ens serveix per il•lustrar que aquesta obra hidràulica, ara gairebé oblidada, va ser molt popular dins l'imaginari col·lectiu.

Des de la redacció d'ECEC no volem acabar sense comentar que, tenint en compte que aquest post tracta la figura arnaldiana -i sense valorar-ne massa la qualitat literària, informativa i històrica-, no ens queda altre remei que sol•licitar el nostre ingrés imminent al Centre d’Interpretació del Comte Arnau. El Canari encara canta hi mereix un lloc per la seva tasca divulgativa, com l'ocell més il·lustre de la capçalera del bressol del principat.

Com volem que sigui el nou carrer "Comtal Vila de Ripoll"?

2010-05-17T22:50:00.005+02:00

L’aprovació del POUM i l’aparició de nous barris comportarà el naixement de nous carrers a la vila. Abans de donar noms als nous emplaçaments però, cal fer una ullada al carreram vilatà actual. És evident que cal revisar certs noms en desús que pocs santjoanins saben ubicar-los ja que són denominats d’altres maneres. Sobta, doncs, veure com hi ha un problema flagrant amb els noms de les places: així, la plaça de l’Abadessa Emma, la plaça del Bisbe Torres i Bages, la plaça de l’Abadia, la plaça Josep Anselm Clavé, o la plaça de l’Escultor Pujol haurien de ser substituïts per la plaça dels Mexicans, la plaça dels Quatre Jardins, el Corral, la Plaça Enclavé i la placeta de Can Rus.
Per no parlar ja de la plaça de l’Arquitecte Morató que no se li canvia el nom perquè ningú sap on és, ni on comença, ni on acaba.

De totes maneres, volem dedicar el post d’avui per fer una revisió d’uns altres carrers molt desconeguts de la vila. Es tracta del carrer Comtal Vila de Ripoll (no confondre amb la Carretera de Ripoll) i la placeta Bernat Tallaferro. Actualment s’està en procés de dignificació d’aquests emplaçaments i es vol dotar-los de més infraestructures ja que a hores d’ara, no es troben ni rotulats.

El Carrer Comtal Vila de Ripoll es troba situat entre el Pavelló municipal i l’Escorxador. Actualment no té sortida però sabem del cert que aviat també s’hi podrà accedir des del carrer Joan Maragall. Aquest pla de millora vol donar més prestigi a l’emplaçament tot i que, per motius evidents, no es preveu un eixamplament del carrer. “És un honor que la comtal vila de Ripoll tingui un carrer peatonal al bell mig de l’eixample santjoní” han manifestat fonts oficials de la baronal vila. Sembla doncs l’inici d’un nou període de relacions cordials amb la localitat veïna. S’iniciarà també una consulta popular en què els santjoanins podran escollir el model a seguir per aquest carrer entre tres opcions: a.-Avinguda (s’hi col•locaran xiprers, que són alts però estrets) b.-Boulevard (amb fotografies boniques de Ripoll a banda i banda del carrer) c.-es deixarà igual i es trencaran relacions institucionals. Caldrà veure cap on es decanten els habitants de la capçalera del bressol del Principat.

La placeta Bernat Tallaferro dóna entrada al carrer Ripoll precisament i el connecta amb la plaça Barcelona. El comte de Besalú doncs, té una plaça dedicada per la seva contribució a la historiografia santjoanina. No és el primer tribut que se li fa, ja que recordem que una entitat de rol de la vila ja prenia el seu nom. Hi ha fets que la memòria col•lectiva no oblida.

La placeta actualment és un indret on molts artistes urbans mostren les seves vel•leïtats pictòriques en forma de grafittis. Si us apropeu a aquest espai podreu comprovar que si, finalment, es realitza l’obertura per la banda del camp de futbol s’originarà una placeta molt similar a la de Bernat Tallaferro. En aquest cas, la previsió és que s’anomeni Plaça Abat Oliba. L’Abat Oliba fou un bisbe –germà del Tallaferro, precisament- amb nom d’institut que havia d’anar a Granada.

En tot cas, un cop assentat el carreram actual, caldrà estudiar quins seran els nous carrers i places que tindrà la vila en un futur. Ho seguirem amb atenció des de la redacció sobretot pel gran moviment popular que hi ha a les xarxes socials demanant el carrer "El canari encara canta". Esperem que sigui un carrer i no una plaça... que vés a saber com li acabaríem dient!

"La Tripartida": artilleria moderna al s.XVII

2010-05-10T21:16:00.008+02:00

1689. Setge a Sant Joan de les Abadesses. Les tropes franceses ataquen la vila, que es defensa com pot. Les muralles i un esperit de resistència èpic aconsegueixen frenar momentàniament l'enemic i causar-li moltes baixes...

La història de la guerra dels 9 anys pren avui en dia un nou matís gràcies a un estudi de la Universitat de Rennes que ha remarcat aquest episodi bèl·lic, tot destacant els mètodes i les tècniques de defensa de la baronal vila. Segons sembla, la "tecnologia" emprada pels vilatans en les guerres contra les tropes franceses fou pionera en el camp de l'artilleria moderna. La defensa contra el Duc de Noailles passarà, doncs, a formar part dels anals de la historiografia militar.

L'estudi destaca l'ús de "llançadors lleugers", una curiosa peça d'artilleria tripartida de calibre mitjà destinada al llançament de projectils seguint una trajectòria molt corba. Aquest morter encara avui es conserva a la torre de la muralla. Fins ara havia passat desapercebut per tots els vilatans, confonent-lo amb mobiliari urbà, però l'estudi ha fet sorgir aquesta nova joia a Sant Joan. Com es veu a la imatge (figura 1), el morter tripartit -que segons fonts escrites, era anomenat “La Tripartida”- està compost de tres arquimbets on s’allotjava la càrrega explosiva. Si ens fixem en la foto, al costat del terrible morter, hi veiem l'afuatera sinèrica (figura 2), que no era res més que un sofisticat sistema -s'ha perdut l'entramat de cordes que unien els dos dispositius a través d’uns ganxos encara visibles- per apuntar els projectils amb una precisió mai vista fins llavors. Els projectils arribaven fàcilment a la plana de la Torre, que era zona destinada a habitatge de campaments militars enemics.

Els dies després de la batalla, a la “Tripartida” s’hi clavaven els caps decapitats dels enemics vençuts, a mode d’exposició pública. Passejar-se per la muralla devia fer feredat en aquells dies de finals de segle XVII!

No és estrany que, amb aquest sistema tan sofisticat, les tropes franceses trobessin una resistència ferotge. Finalment però, la superioritat numèrica de les tropes invasores va poder amb la defensa numantina de la baronal vila que va claudicar a les ràtzies franceses.

Suposem que per fer memòria d’aquesta batalla i en record de tots els vilatans que utilitzaven el morter tripartit, aviat s’estrenarà el nou parc de la muralla amb les ja visibles plataformes de tir al plat instal·lades a la balconada del parc.

També caldrà veure si s’intenta reconstruir el morter. Si és així, de ben segur que més d’un intentarà fer diana a la futura ciutat esportiva de la plana de la Torre. La “Tripartida” causarà estralls de nou?

Tunick despulla Sant Joan

2010-05-03T22:14:00.006+02:00

Setmana d'agitació cultural a la vila. Importants artistes són notícia aquests dies a Sant Joan de les Abadesses. Per una banda, gran mobilització la que va dur a terme Spencer Tunick a la plaça Enclavé per fer una de les seves fotos característiques instal·lacions amb gent nua. Molts vilatans van acudir en massa a la convocatòria de l'artista i es van despullar per la causa fotogràfica. La veritat és que si bé en un primer moment hi havia un sentiment de vergonya col·lectiva, en una vila on ni en el teatre es fan petons de veritat, les noves generacions desacomplexades van començar a treure's la roba -la poca que porten al damunt- i prendre les seves posicions. Al final, centenars de persones es van deixar anar, i mostraren la imatge d'una vila alliberada de connotacions morals i provincianismes. Del que no s'alliberaran els assistens però, serà d'unes quantes dosis de Frenadol ateses les baixes temparatures en què es va produir la "performance". El resultat fou una catifa humana que reseguia l'entramat dels jardins de la plaça. Com passa sempre en aquests casos, es van poder sentir veus crítiques i escandalitzades. La més destacable segurament, era la d'un conegut predicador ripollès que, amb el seu habitual sarcasme, titulava la notícia amb un contundent "Una collonada".

Canviant de tema, també aquesta setmana s'ha sabut que l'artista d'origen búlgar Christo, ja molt arrelat a la vila arran de la seva contribució a l'edifici del Palmàs, ha presentat la sol·licitud de fer el pessebre al Taga. Acostumats com ens té, vol cobrir tota la muntanya amb una enorme i quilomètrica tela. S'ha mostrat eufòric amb el projecte. L'únic problema és que li toca el 2035... i clar, l'artista ja tindrà 100 anys i, preveiem, poca autonomia motriu per pujar al Taga.

Per tancar aquest post cultural, comentar que ja està tot apunt per la inauguració d'una nova exposició al Palau de l'Abadia. Aquesta vegada es tracta d'un retrospectiva d'obres cubistes. No s'han escatimat recursos: a l'exposició hi podrem contemplar obres dels millors representants del moviment: Picasso, Braque i Fino.

El fet casteller a Sant Joan de les Abadesses

2010-04-29T12:38:00.010+02:00

La programació d’una jornada castellera a Sant Joan de les Abadesses amb motiu de la fira de Sant Isidre –oficialment anomenada “Fira de Sant Isidre que se celebra 15 dies abans de Sant Isidre”- ha causat estupor i incredulitat en més d’un vilatà. El Canari encara Canta vol contrarestar alguns articles apareguts als mitjans locals sobre la idoneïtat d’importar tradicions no autòctones ni pròpies. Des de la redacció volem demostrar fermament que aquestes crítiques no tenen cap fonament.

Sabem del cert que des de mitjans del segle XIX a la baronal vila s'hi han fet castells. En certa manera podem dir que el fet casteller i Sant Joan han tingut una relació molt més propera que allò que hom pensa. Va ser precisament a la capçalera del bressol del principat on va tenir lloc el primer castell de 10 de la història, el 24 de juliol de 1862. Amb el pas dels anys, allò que en un principi era una curiositat vinguda del Camp de Tarragona va passar a formar part del folklore propi de la vila. Tot i que segons una crònica de l’època hi havia arribat a haver-hi dues colles en actiu, la principal i més popular era l’anomenada “Els Orelluts de Sant Joan”. Vestien una camisa de color gris fosc, pantaló blanc, faixa, espardenya blanca al peu i mocador a la falsia.

A finals del XIX però, una crisi interna en el si del Orelluts va comportar l’inici de la decadència castellera i, en pocs anys, la seva desaparició. Els castells van esdevenir història i no es produí cap més iniciativa per reemprendre aquesta tradició. A aquest oblit hi van ajudar les noves modes lúdicoesportives de la vila que va prendre aficions que durant determinats períodes van causar furor: baixada de trastos, llançament i captura de formatge per la margera de la Moreneta, concurs de trencar bidets amb el cap, etc.

Tot i disposar de documents que relataven les grans construccions de la colla santjoanina, en molts cercles castellers es negaven a acceptar els seus castells per manca de proves gràfiques i per considerar que eren exageracions de l’època. La troballa de la fotografia que us mostrem, localitzada en un fons privat, ha esbargit tota ombra de dubte dels registres dels Orelluts i els confirmen com a pioners dels castells de gamma alta.

En la imatge trobada es veu el moment culminant d’un dels 3 de 10 amb folre i manilles que els Orelluts van aconseguir descarregar. També sabem que la colla havia arribat a assajar altres castells, avui en dia encara inèdits, com ara el 4 d’11 amb folre i manilles i el 10 de 5 aixecat per sota, encara que no tenim constància que els portessin a plaça.

En tot cas, queda clar que la història de Sant Joan encara té aspectes poc coneguts i que gràcies a la nostra publicació aconsegueixen sortir a la llum. Molta feina ens espera aquest estiu en fer treballs similars: ens acaba d’arribar un comunicat que informa que enguany la Festa Major s’avançarà a finals d’agost –per no coincidir amb les festes d’Olot- i que els principals actes seran una calçotada popular, una nova jornada castellera i les habituals jotes al passeig Comte Guifré. La bogeria consistirà en una tomacada entre moros i cristians i sembla ser –encara s’ha de confirmar- que hi haurà un concurs de falles i tot. Sens dubte, serà molt més "popular".

La devoció juvenil a la Mare de Déu del Prat

2010-04-27T15:43:00.007+02:00

Moments de jubileu dins els estaments religiosos de la vila i del bisbat. Tot i que a escala global, s’està patint un retrocés de la pràctica i la creença, a àmbit local, els símptomes són totalment oposats. Aquest increment de fe es veu reflectit en les freqüents visites i incomptables recessos que es produeixen cada dia a l’ermita de la Mare de Déu del Prat per part de molts joves de la vila.

Com ja va afirmar el doctor Manolito (2001), la devoció mariana està en agument entre els joves del Ripollès. Ment preclara en temps de retrocés espiritual, l'autor la va clavar en la seva tesi atès que no és complicat veure en els porxos de la capelleta del Prat una gran quantitat de joves, expectants, vetllant la imatge santa, experimentant estats místics, propers a l'èxtasi.

Les parets de la capella es troben plenes de missatges llançats a la bonaventura de la mare de déu. “Cari, t’estimo” “Jonathan i Vane” . Tots ells, amb un alt contingut afectiu, que llancen proclames i anhels: mostres per buscar la intercessió mariana en la cerca de l’amor.

Com sempre, hi ha veus crítiques que afirmen que aquests joves porten una mala vida i només troben aixopluc en la capella per fer conxorxa. El bisbat no ho nega però afirma que busquen en la imatge el camí per tornar al bon sender. A ECEC hem fet un estudi dels goigs de la mare del Prat i hi hem trobem l’explicació a molts comportaments:

Sigueu-nos consol i guia,
oh Mare de pietat:
Socorreu-nos nit i dia
Nostra Senyora del Prat.

Volguéreu ser venerada
a la capella del Prat
perquè tornés al ramat
tota ovella esgarriada,
sabent que en Vós trobaria
la pau i seguretat, etc.

Aquests ovelles esgarriades troben consol en aquest paratge, a redós de tot el soroll de la vila.
En una altra estrofa trobem el perquè de determinats estats d’eufòria i embriaguesa de molts dels convocats a l’entorn de la capella:

En eix Prat d'herbes florides
vora d'aigües cristallines,
allargeu les mans divines;
i se'n tornen posseïdes
les ànimes d'alegria
pel benefici atorgat, etc.

Entre línies és fàcil fer una lectura que fa referència a les herbes que es fumen els joves per tal d’aconseguir aquest estat d'èxtasi (...se'n tornen posseïdes les ànimes d'alegria). Un misticisme que entronca amb la mateixa Santa Teresa d’Àvila. "Fumo sin fumar en mi" es pot llegir en una de les pedres.

Aquest estat permanent de misticisme converteix nostra senyora del Prat en patrona de les iniciacions. Iniciacions en el món del tabac, en el món de les drogues i en els primers encontres sexuals...

En tot cas, el bisbat ja ha manifestat que és important que es mantingui aquesta flama espiritual ben viva en aquest indret tan agradable, envoltat d’arbres i d’una olor –mariana- bastant inconfusible.

Que nostra patrona ens socorri!

Lady Gaga al Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau

2010-04-18T20:58:00.004+02:00

La cantant americana Lady Gaga serà l’artista convidada a l’edició d’enguany del Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau. Lady Gaga compartirà programa amb Jaume Arnella i l'Esbart Dansaire de Palau de Plegamans

Aquesta popular cantant, ja convertida en diva del pop, ha esdevingut una constant font de polèmiques i portades sensacionalistes. El seu estil de vida fora dels escenaris i la seva estreta amistat amb la també polèmica cantant Amy Winehouse han fet córrer rius de tinta en l'anomenada premsa groga.

L'artista ha manifestat que li fa molta il·lusió portar el seu espectacle a la baronal vila. Aquest cap de setmana, precisament, se l’ha vista a Sant Joan en un primer assaig del qual en reproduïm una imatge. La cantant, sempre marcant tendències de moda, ha estat comprant roba interior al Benintim.

L’espectacle és un no-parar de llums, pirotècnia i música a dojo que farà gaudir qui-sap-lo als seus fans més devots. L’artista, que domina l’escena com ningú, està tot el concert envoltada d’abadesses, recreant un convent una mica esvalotat. Ella mateixa, es posa a la pell d’Adalaisa per cantar alguns dels seus temes més famosos. Les coreografies són dignes d'un temple de meretrius de Venus.

També, com sol ser habitual en el Cicle, Lady Gaga interpretarà una versió personal de la cançó del comte Arnau. Segons ha avançat el seu representant, Oscar Mayer, ha fet un replantejament de l’obra i ha posat la cançó en boca de l’abadessa que espera al comte. Una de les estrofes diu:

“I’m alone in the evening, my beloved Arnold
Do you want to be with me, my sweetie Arnold?

I'm a bad and hot abbess, my beloved Arnold
Come on to my monastery, my sweetie Arnold

Don’t think about your wife, my beloved Arnold
She is like a widow equal, my sweetie Arnold

What is that out of your body? Mmmmm Makes me afraid!
What is that out or your body! Yeah! Makes me haaarrr!"

Sensualitat i atracció; una combinació que mostra una Lady Gaga totalment abocada al mite. La venda d'entrades s'iniciarà el mes vinent.

Per acabar aquesta secció amb un toc de premsa rosa, hem tingut notícia de la gran decepció que es va emportar l'Amy Winehouse, precisament, quan la mateixa Lady Gaga li va comunicar que la Brotón s'havia jubilat.

El Gòlgota santjoaní

2010-04-15T18:33:00.011+02:00

El nostre especialista en antropologia ens fa arribar un estudi interessantíssim sobre un dels paratges més bells, però alhora menys coneguts de la capçalera del bressol del principat: la Puda.
Afirma que un dels monuments més ben conservats que trobem a Sant Joan és l’al•legoria de la creu. Aquest monument es troba molt a prop de la Font de la Puda, en un paratge on la història diu que s’hi ajusticiaven els criminals des que la baronal vila va obtenir -de mans del rei Joan I- la jurisdicció criminal l’any 1392. Aquest fet ha estat font de múltiples llegendes d’aparicions de bruixes penjades i morts vivents. Sens dubte, són fenòmens lligats a les creences populars i a lectures de caire romàntic, difícilment demostrables.
Doncs bé, en el turonet on s'executaven els acusats, ja fa molt anys que hi està ubicada una obra monumental, d’autor desconegut, que representa la creu: el símbol de traspàs vida-mort i, de fet, no deixa d’evocar els esperits de la llegenda popular, en trànsit entre l’aquí i l’allà.
Com gairebé en totes les obres d’art modernes, sempre sorgeixen detractors i ànimes insensibles intel•lectualment que afirmen que sembla un pal de telèfon o elèctric. És preocupant que encara avui en dia existeixi aquestes vies de pensament retrògrades i estancades en unes concepcions artístiques clàssiques.

De fet, l’obra adquireix molta més dimensió si la contemplem amb una mica de perspectiva: podem veure en la imatge una successió de 3 monuments, que ens remeten a 3 creus en línia recta, cadascuna de les quals elaborada amb materials diferent però nobles. Aquesta imatge ens trasllada simbòlicament al Calvari, a la passió de Jesucrist acompanyat dels dos lladres. Estem doncs, davant de l'autèntic Gòlgota santjoaní. Una manifestació religiosa i artística que transcendeix en l’espectador que és capaç de copsar-la com un tot. Un veritable signe del temps. Perquè, si us hi fixeu bé, quina és la muntanya que es veu al fons? Sí, efectivament, és Les 3 Creus. Tot, tot lliga. No és l'atzar, sinó la necessitat d'un destí traçat per l'artista anònim que exigeix que totes les peces encaixin.

És curiós com manifestacions artístiques d’aquest ordre puguin passar inadvertides per a la majoria de la població i les autoritats polítiques. Aquest triumvirat de crucifixos ha de passar a formar part, des d'ara mateix, del patrimoni català i universal.

El nostre especialista encara ens fa veure un detall més. “Si prenem el turó i la creu com a símbol de resurrecció, podem entendre el camí que ens hi mena com a purgatori -per on transiten les ànimes i els esperits-Però què trobem si tirem més avall? La Puda, la font sulfurosa, la pudor, el sofre: el símbol del dimoni... l’Infern. Sí, el passeig de la Puda, és una transició Cel-purgatori-infern. Una al·legoria bíblica”.

Queda clar, doncs, que caldrà mirar-s'ho amb uns altres ulls. Potser fóra bo instal·lar un petit mirador per contemplar aquesta obra d'art?

Taques solars i historiografia santjoanina

2010-04-09T12:05:00.005+02:00

Són moltes les persones que han fet arribar a la nostra redacció el seu estat d’estupefacció per la capacitat d’El Canari encara Canta de preveure esdeveniments futurs. És cert, enguany, les nostres entrades han esdevingut profètiques: vam parlar de terratrèmols pocs dies abans que s’esdevingués un sisme a la baronal vila i abans dels catastròfics tremolors d’Haití, vam parlar del Kirguizistan abans que aquest país acaparés portades d’aquesta setmana. Vam parlar de l’abocador de deixalles abans que fos clausurat.
No, no som el nostradamus del periodisme local. De totes maneres, hem de confessar que partim amb avantatge ja aquests fets responen a un curiós fenomen astronòmic de predicció: les taques solars.

El conegut astrònom santjoaní, Dr. Jordà, ens informa que una taca solar és una regió del Sol amb una temperatura més baixa que la seva contornada, i amb una intensa activitat magnètica. Les taques solars apareixen, creixen, canvien de dimensions i d'aspecte i després desapareixen després d'haver existit durant un o dos mesos.

Doncs bé, el que és més curiós és que algunes d’aquestes taques prenen formes molt santjoanines. Són les anomenades “taques baronals”. Quan aquestes apareixen, normalment són senyals inequívocs que van units a desgràcies a la baronal vila. Ho hem comprovat aquests mesos en què es podien entreveure un mínim de 2 taques “baronals” a la superfície solar: la figura del Comte Arnau i el pont vell. Està clar que el terratrèmol que va provocar l’esvoranc al pont vell o els fets del 23-F han estat motius de prou pes per tal de vincular-los amb aquest fenomen.

Al llarg de la història s’han observat més taques baronals. Sembla ser que és proporcional al nivell de desgràcies: A més quantitat, més gran és la magnitud dels fets ocorreguts. Hom ha registrat taques amb la forma de morratxa, amb forma de les finestres d’alabatre del monestir o inclús amb forma del bust del pare Bertran.

Repassant els arxius de la Societat Astronòmica de Taques de l’Astronomical Corporate Pennsylvania Federation (SAT de l’ACPF) hem elaborat la següent taula de correspondències entre anys i fets:

Sembla que les taques d’enguany ja remeten, gràcies a Déu. De totes maneres, hem d’estar a l’aguait perquè no sempre són molt clares les formes. De fet, hi ha qui afirma que en les últimes hores s’estava formant una taca amb la forma de la mula de la Soledat de Can Ramon de la Pera... En tot cas, trametem la informació al Dr. Jordà i ho deixem en quarentena fins que no es confirmi.

Diogenes syndrome in young population

2010-03-29T16:19:00.008+02:00

El número d’abril de la prestigiosa revista Journal of Sociological Health publica un article titulat “Diogenes syndrome in young population: a case study of Sant Joan de les Abadesses” signat per investigadors de la Universitat de Berkeley que ha causat un gran impacte en la comunitat científica i les autoritats sanitàries mundials. L’article estudia el cas de la vila santjonina com a paradigma per demostrar que es tracta d’una malaltia intergeneracional. La síndrome de Diògenes, com sabreu, és un desordre del comportament que normalment afecta persones d'edat avançada que viuen soles, caracteritzant-se per un abandonament personal i social total i per l'aïllament voluntari del malalt a la llar pròpia, amb tendència a acumular grans quantitats d'escombraries i deixalles a casa seva, la qual cosa els aboca a viure en situacions insalubres.

Doncs bé, l’estudi avalua l’impacte de la recollida selectiva a la baronal vila i conclou que aquesta pràctica augmenta en un 425% la possibilitat de patir la síndrome entre els seus habitants, sense que el factor edat hi influeixi. Aquest índex tan elevat no s'havia detectat en cap estudi similar fet amb anterioritat, però el més alarmant és que els autors ressalten que aquesta xifra es veu duplicada en les persones que no resideixen diàriament a la vila. És en aquest col·lectiu de risc que l’estudi es centra per fer un estudi de cas: es fa el seguiment d’un nucli familiar estàndard, compost per una parella de joves entre 30-40 anys amb un fill recent nascut.

La unitat familiar només resideix a la vila alguns caps de setmana, de divendres-tarda a diumenge-migdia. Aquesta estança i el calendari de recollida de materials, provoca que ja hagin acumulat 3 tones de paper -no oblidem que només es pot llençar el paper el dijous-. La matèria orgànica també és un problema perquè es recull el diumenge i la parella marxa a mitja tarda, amb la qual cosa es va acumulant setmana rere setmana. Així mateix, el diumenge també s'hi suma la higiene personal del nadó.

Aquesta acumulació provoca que l'habitatge presenti ja unes condicions d'insalubritat manifestes. Sort encara que els membres de la parella són bibliotecaris i entre el residus de paper han mantingut un cert ordre.

Ni la forta pudor ni les queixes veïnals no han aconseguit cap canvi d'hàbits de la parella, que s’ha adaptat al seu medi i cada cop té més vida social. El nadó creix en un ambient tèrbol i la DGAIA ja ha demanat per ell.

Una opció alternativa seria portar les deixalles a un espai de recollida col·lectiu habilitat prop de la gasolinera, però els membres de la família no disposen de cap màscara de protecció respiratòria per entrar-hi. A part, en un intent de visita una allau de cartró-plàstic va colgar-los i van haver de ser rescatats per dues dotacions de bombers i l’ADF Taga-Milany.

ECEC ha començat un reportatge de seguiment de la família en qüestió per verificar les seves condicions de vida. La parella no és conscient de la seva malaltia i encara conserva un elevat grau d'ètica ciutadana, com demostren declaracions com: “Mai, mai ens passaria pel cap agafar les escombraries el diumenge i tirar-les als contenidors de Ripoll que ens vénen de passada amb el cotxe. Mai... i això que el del polígon Mas d'en Bosch ve de pas; els del passeig de Sant Joan no estan malament si el semàfor està en vermell; i el de davant de Les Graelles, a peu de C-17, és molt pràctic”.

Willy Fog torna a Sant Joan

2010-03-25T18:00:00.002+01:00

La regidoria de joventut de la vila acaba de reeditar la sèrie de dibuixos animats “La vuelta al mundo de Willy Fog”, adaptació molt exitosa de la novel•la de Jules Verne, La volta al món en 80 dies.

Com molts joves encara recorden, coincidint amb la primera part del seu viatge camí cap al canal de Suez, l’intrèpid personatge passa per Sant Joan de les Abadesses.

L’obra narra el viatge i les peripècies de Willy Fog (de l’original Phileas Fogg) que aposta contra el director del banc d’Anglaterra i altres socis del Reform Club de Londres que pot aconseguir fer la volta al món en només 80 dies. Fog, un cavaller anglès molt pragmàtic, es juga la meitat de la seva fortuna - unes 20.000 lliures estarlines – afirmant que podrà assolir la fita.

La reedició ve motivada per l’episodi en què es narra l’arribada de Fog i Rigodón (Passpartout en l’original) en una tartana a Sant Joan. Fog arriba a l’Era gran (l’actual passeig comte Guifré) i només de baixar una multitud l’escomet. Entre ells ja hi ha el temible Dix, l’inspector que li anirà posant traves durant tota l’obra. En aquesta ocasió però, l’actitud de Fog és impecable: visita el monestir, posa un ciri al Santíssim Misteri, dorm a ca la Bonica i l’endemà prossegueix el seu camí via Marsella on agafarà un vaixell que el portarà a Suez.

No fa gaires mesos s’han descobert uns escrits posteriors de Verne, que havia escrit un epíleg mai publicat en què el protagonista, ja vell, revisitava la baronal vila acompanyat de la seva esposa Romy, dolça i fidel, per donar gràcies per la seva sort en l’empresa assolida.

L’edició d’aquesta sèrie s’emmarca dins la col•lecció Abadessències animades. El proper número previst és un monogràfic picant sobre les malifetes de l’abadessa Ingilberga, il•lustrat per la Pilarin Bayés.

En tot cas, des l’ECEC celebrem la reedició d’aquest clàssic de la literatura que, per sort, està ambientat al s.XIX: si el relat fos actual, no ens volem ni imaginar la multa que li hauria tocat pagar a Fog per estacionar prolongadament al passeig comte Guifré, en plena àrea verda. Hauria perdut l’altra mitja fortuna, el pobre!

El xixí, normalitzat

2010-03-22T14:45:00.006+01:00

Finalment, la CLAXON (Comissió Lingüística per a l’Acceptació de Xixí com Objecte Normalitzat) ha emès un veredicte vinculant: després d’anys de marginació i refús, els acadèmics lingüístics catalans han hagut d’acceptar la inclusió del terme “xixí” als principals diccionaris de llengua catalana. És a dir, passa a ser un mot normatiu. S’aconsegueix així una fita perseguida des de fa molts anys per tots els col•lectius culturals de la vila de Sant Joan.

Aquest mot, de la variant dialectal santjoanina, havia estat injustament bandejat a causa de la seva excessiva delimitació geogràfica i pel fet que es considerava com un sinònim de curt abast del mot “neguit”.

La nova entrada que es proposa per als diccionaris és:

Xixí m Inquietut, malestar produït per una forta excitació, impaciència. Estat de desassosssec i neguit intrínsec a l’ésser de Sant Joan de les Abadesses. Fins demà no arribarà la carta: tinc un xixí de por.

La selecció de variants dialectals sempre ha estat motiu de polèmica en el camp de la lingüística i en la diccionariografia. En el cas del terme “xixí” però, el debat encara és més gran perquè no es tracta d’una geosinonímia simple sinó d’un estat mental intrínsec en els habitants de la baronal vila. I és que l’informe final de la comissió deixa clar que “xixí” és un estat filosòficament transcendent. És a dir, qualsevol persona no santjoanina pot sentir malestar però no xixí ja que tenir-ne forma part de l’ADN dels habitants de San Joan.
Fonts antiinclusió han manifestat que “es tracta d’una mostra més de pansantjoanisme”, afirmació ràpidament contestada per la plataforma proxixí amb un comunicat que convida a no fer cas d’”aquests tipus de manifestacions que s’emmarquen en la impotència dels forasters de no poder sentir xixí, ni entendre’l. Si bé tenir xixí és molt puta, almenys és una cosa nostra. Un tret diferencial. Un primer pas cap a la superació de fronteres i espais que ens acomplexen i ens fan dependents d’estructures culturalment molt menys desenvolupades”.

Precisament, l’informe accepta també la variant llarga del mot “xixí”: “xixí-puta-i-malestar”. Aquí no hi torna haver consens sobre l’ús dels guionets. Ja s’han anunciat noves al•legacions.

En qualsevol cas, un cop acceptat haurem d’esperar a la nova edició impresa del Diccionari de l’IEC per trobar-hi aquest mot tan nostre. La veritat és que ja tenim xixí.

Performance intangible

2010-03-12T13:46:00.007+01:00

Espectacular ensemblatge artístic el que proposa la vila de Sant Joan de les Abadesses. Amb motiu de l’exposició “Arçamala intangible” amb obres de G. Sala, l’Ajuntament ha efectuat un important cop d’efecte en el camp de les performances i creacions efímeres. Concretament ha tenyit el riu Arçamala en el tram Molí Petit-Desembocadura per tal d’aconseguir un efecte pictòric que el visitant podrà veure reflectit en les pintures de l’Abadia. En total, s’han abocat al riu unes 20 tones de condensat hidrolitzat de tetralcoxi silicat, pols de zinc, òxid de titani i una mescla 146 colorants. El resultat d’aquesta proporció ha aconseguit donar a l’Arçamala un color que pot ajudar a entendre l’exposició.

L’efecte és tan bonic i, amb la nevada d'aquests dies, visualment tan atractiu que fins i tot organitzacions de defensa del medi ambient han aprovat el projecte tot i que el grau de contaminació que provoca és alt: a tall d’exemple, s’ha eliminat tot rastre de vida al riu per un mínim de 10 anys. Organitzacions com Greenpeace, WWF o GDT (en la seva branca d’afluents) ja han afirmat que no s’oposaran al projecte vist el caràcter artístic, progre i didàctic que suposa. No obstant, les mateixes fonts han afirmat que mantindran les concentracions i actes de boicot contra l’ús indiscriminat del safareig santjoaní i l’alt consum d’aigua que comporta, així com l’efecte nociu per la biodiversitat del tram baix de l'Arçamala. L’únic però que han apuntat aquestes plataformes ha estat la preocupació per la incidència que pot provacar en alguna espècie d’au que s’alimentava dels pocs peixos que quedaven a l'Arçamala. Concretament, això pot perjudicar greument la població de bernats pescaires, fet polèmic sobretot ara que hi ha un corrent d’opinió que vol que aquesta au substitueixi l’àguila de Sant Joan en l’escut de la Vila (això sí, dins un quadrat que reposi al terra per un sol vèrtex i -si s’escau- amb una coroneta, perquè l’Armand no s’enfadi).

Simbolisme i maçoneria a l'Abadia?

2010-03-08T13:53:00.007+01:00

Tot i que encoberta sota una capa turística i cultural, la inauguració del Centre d’Interpretació del Comte Arnau ha mostrat una obra amb una arquitectura adaptada i al servei de la simbologia i l’esoterisme. Tan és així, que s’han obert una multitud de sales per poder visualitzar la famosa piràmide que corona el pati central del palau de l’Abadia, que ens remet a la del museu del Louvre, a París. Aquest és, veritablement, el motiu no oficial de la restauració d’aquest edifici del segle XV.

El caràcter museístic de la reforma li dóna un pes específic molt important i obre una nova interpretació del mite d’Arnau gràcies a tota la simbologia de la piràmide. La piràmide, que té clares referències diabòliques, està formada per 16 rombes de vidre units per una estructura d’acer i ens remet a les antigues construccions egípcies, però també al símbol del Grau de Mestre Maçó. Conspiració maçònica o no de les diverses institucions que s’hi han implicat, recordem que es va instal·lar en una reforma anterior però passava desapercebuda i simbòlicament descontextualitzada. Si els 666 vidres del Louvre han fet córrer rius de tinta, els 16 de l’Abadia fan dubtar més del seu significat. Alguna font ha apuntat que és una referència al Puigmal, el mont insigne del Ripollès, aglutinador de forces tel·lúriques, ja que la seva altura -2913 m.- es descompon en 29-13=16. Val a dir que, com a teoria numerològica, n’hem vist de més treballades.

Precisament, no fa gaire llegíem el bestseller El codi da Vinci, que ubicava sota la piràmide parisenca la tomba de Maria Magdalena: potser és el moment d’establir paral·lelismes i cercar, en el palau abacial la mai trobada tomba de l’Abadessa Emma. Recordem que la filla de Guifré -l’abadessa que tenia nom d’escola- fou la primera de les abadesses de Sant Joan, tantes vegades relacionades amb la figura arnaldiana. Tot lliga.

En tot cas, aquest giny diabòlic dóna un caire encara més misteriós i fantasmagòric a la figura del comte, a l’altura dels vídeos que es projecten al nou centre.
Precisament, fent referència al nou espai d’interpretació arnaldiana, esperem que s’obri una línia de recerca, que de moment ha estat obviada en els panells informatius, que investigui sobre la presumpta homosexualitat del comte Arnau i les seves visites nocturnes a un monestir on, al s. XII o XIII, només hi havia monjos i novicis.

Tecnologia per començar l’Any Maragall

2010-03-02T18:30:00.003+01:00

Al mateix dia de l'inici de l'Any Maragall, per commemorar el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort, la multinacional Apple ha realitzat un important cop d’efecte.

A fi de promocionar la seva última “joguina”, el famós iPad, Apple ha comprat el monòlit localitzat a la Font del Cubilà de Sant Joan de les Abadesses, on fins avui hi havia esculpit el poema de la Vaca cega. Doncs bé, Apple ja ha modificat l’estructura del monòlit i hi ha col•locat una Tablet Mac d’última generació. La pantalla és multitàcil i retroil•luminada per LEDs amb tecnologia IPS, connectivitat A-GPS, Bluetooth i WIFI. Té una autonomia il•limitada ja que s’ha unit al generador del corrent elèctric dels vaquers de la zona.

Apple ha generat un menú ple de widgets maragallians, on es poden consultar totes les seves obres, biografies, documentals... Evidentment, la poesia del monòlit es pot llegir i sentir en podcast recitada per un seqüenciador de veu. L’Oficina de l’Any Joan Maragall ja s’ha afanyat a obrir una secció de tecnologia per a la creació d’apps relacionades amb el poeta.

Apple s’ha avançat a una altra multinacional, la japonesa SEGA Corporation que pretenia fer un desenvolupament semblant però adreçat al camp del videojoc. Segons el projecte, al qual ECEC ha pogut accedir, es tractava d’un videojoc on un personatge tirava rocs contra vaques. S’havia de titular “La vaca Sega”.

La innovació tecnològica no sempre és ben rebuda i des d’alguns mitjans ja s’ha criticat l’operació. Paradoxalment s’ha afirmat que Apple ha fet una maragallada.

Per últim comentar que el sensor de llum ambiental que porta incorporat l’iPad ja s’ha testat i, curiosament, ha causat alguns trastorn en el bestiar de la zona. De fet, sembla que ha provocat danys oculars –parpelleig de nines- en alguna de les vaques del Cubilà. Maragall hi trobaria noves fonts d’inspiració, sens dubte.

Fort Apache

2010-02-24T20:57:00.009+01:00

Un cop sembla acabat el conflicte del 23-F, tornem a la normalitat a Sant Joan. Ho fem amb una notícia curiosa sobre cinema que ens arriba de Los Angeles, Califòrnia. Els estudis de la Paramount han reeditat un clàssic dels westerns: Fort Apache. La pel·lícula, orginalment rodada per John Wayne i Henry Fonda ha estat sempre un referent pels més cinèfils i ara s'hi han incorporat efectes en 3D. Com bé sabeu el parc de les Mudes de la vila està inspirat en aquesta pel·lícula, cosa que no ha passat per alt als directius de la Paramount, que l'han reproduït en el cartell promocional atenent, val a dir-ho també, a la petició d'un lobby de pressió santjoaní del qual costa conèixer-ne els líders. Així, ben aviat veurem la imatge del parc infantil en moltes cartelleres.

Aquest indret ha esdevingut recentment un espai en què s'hi filmen escenes per a sèries i anuncis. Precisament, l'Ajuntament ha rebut una petició per filmar certes escenes de la propera entrega d'Indiana Jones, tot aprofitant els dos ponts de què es compon el conjunt. En cas de confirmar-se aquesta notícia, Sant Joan es convertirà, encara que només sigui per un dia, en un gran escenari. Tot un esdeveniment que portarà molta activitat ja que segurament es necessitaran extres per a les escenes. L'Oficina de Turisme ha obert una llista d'interessats en participar en el cas que s'acabi produint.

En tot cas, i retornant al western, serà qüestió d'oblidar aquests dies moguts i anar al cine per reprendre la calma social. Si bé és cert que, com apunta el nostre expert en temàtica militar, si els habitants del Roser haguessin tingut aquest fortí, potser encara ara estaríem parlant d'una defensa numantina i un setge inacabable. No és en va que s'anomeni "Fort Apache".
A Sant Joan s'habilitarà una pantalla en algunes de les sales buides del Palau de l'Abadia amb motiu de la seva inauguració. A la mitja part, podrem fer una coca-cola al bar del pis de baix.

23-F al Pla del Roser i a l'Estació

2010-02-23T23:05:00.002+01:00

Nit moguda la del 23-F a Sant Joan de les Abadesses. A les 01.00 s'ha declarat l'estat de setge a la baronal vila: el barri del Pla del Roser s'ha rebel·lat contra l'autoritat municipal i ha tancat tots els seus accessos terrestres i aeris. A les 01:25 els veïns del Roser han enviat un teletip on informaven la seva intenció de secessionar-se de la vila. A les 01:35 un encaputxat ha emès un comunicat a través de Televisió del Ripollès en què s'autoproclamaven com a Vegueria Independent del Pla del Roser.
A les 02:05 una avançadilla veïnal-així mateix s'han definit- ha estès la revolta al barri de l'Estació, deixant totalment aïllada l'altra banda de pont.
Els disturbis i les barricades han produït danys materials incalculables, una situació de caos general i una incertesa absoluta. En aquest ambient d'hostilitat manifesta, en el mateix centre de la vila, el grup paramilitar del Front Llibertari Obrer Revolucionari Estalinista Nacional (F.L.O.R.E.N) ha aprofitat l'ocasió per provocar aldarulls tot reivindicant, una vegada més, la supressió de la Festa del Beat Miró.
A les 5:23, un nou teletip provinent de l'altra banda del pont feia arribar la partitura del nou himne, en forma de sardana, compost per un veí de la zona.
Fins a les 6:00 no hi ha hagut resposta oficial. Tropes de la policia local i la forces d'assalt de Protecció Civil han inciat la reconquesta per via terrestre. Les escaramusses i les ràtzies s'han produït a l'esplanada riba del Ter, talada i mutilada per l'ocasió. L'acció s'ha allargat fins ben entrat el matí quan les forces baronals han sotmès l'intent de cop municipal.

La situació, en aquests moments, sembla controlada i pacífica. De totes maneres, encara hi ha molta desinformació i no estan clars els motius ni els líders de la revolta.

Els nostres analistes opinen que l'operació del Pla del Roser no és res més que una lluita amagada per obtenir per una banda el control del pou petrolífer de l'Estació (vegeu fotografia) i per altra l'abundós recurs natural de la Font de la Puda i poder gestionar-ne l'explotació amb mires de demanar l'accés a la influent OMAS (Organització Mundial d'Aigües Sulfuroses).
Seguirem informant i esperem poder-los oferir imatges ben aviat.

I com deia aquell, bona nit i bona sort.

El Palmàs, centre d'interpretació

2010-02-21T23:20:00.004+01:00

Aquest hivern, després de molts anys de debat, l'Ajuntament ha acordat la funcionalitat final del Palmàs. Després d'anys de disputes per saber si seria la seu d'una biblioteca, d'un centre cultural, d'una residència d'avis o d'una casa-museu Jaume Nunó, finalment s'ha optat per convertir-lo en el primer centre d'interpretació pictòric de façanes.

Es tracta d'un ús únic al món i, per tant, es preveu que tingui una gran repercussió mundial, especialment en cercles artístics transgressors.

Com que l'edifici és tot façana, s'ha decidit setmanalment convidar artistes perquè la converteixin en una obra d'art. D'aquesta manera, en les primeres setmanes de vida d'aquesta iniciativa, l'edifici ja ha vist com artistes com Barceló -amb el treball amb les textures que imiten el pa-, Sala -amb el blau que evoca l'Arsamala (!?!)- o Wheatherspoon oferien la seva versió de la vila a través del Palmàs. Com podeu comprovar a la imatge, aquesta setmana per exemple, el motiu fa un homenatge molt abadessenc.
S'espera amb delit el torn d'artistes com Christo, Tàpies o Batalla (alguns més que d'altres, val a dir-ho).

La funció de les estances interiors de l'edifici serà la d'allotjar els pots de pintura, bàsicament. A la llarga acollirà una exposició amb fotografies de les diverses façanes. O potser no...

Parlant d'art en majúscules, el crític especialista del Canari encara Canta ens promet un monogràfic ben aviat de l'escultura commemorativa dels 150 anys de la creació de l'himne de Mèxic que resideix al jardí de l'edifici i que sempre ha estat una de les debilitats de la redacció, on la tenim immortalitzada en un póster.

Jaume Nunó, compositor d'himnes

2010-02-14T22:46:00.005+01:00

Unes investigacions recents sobre el compositor santjoaní Jaume Nunó (1824-1908) han revelat uns fets que havien passat desapercebuts per la premsa catalana. Com ja sabeu, el santjoaní fou el compositor de l’himne nacional mexicà. A resultes d’aquest fet, la relació de la baronal vila amb el país centreamericà sempre ha estat molt fructífera, amb constants relacions i intercanvis socials i culturals.
El que no hem sabut fins ara és que Jaume Nunó també fou l’autor de l’himne nacional del Kirguizistan. L’obra es va realitzar per encàrrec l’any 1864. El fet que pocs anys més tard la república caigués sota l’imperi rus va fer eliminar tota traça de l’himne. No va ser fins l’any 1991 que es va recuperar després de la independència de la república a causa de la desintegració de la Unió Soviètica.
Un cop sabuda la notícia, l’equip de El canari encara canta s’ha desplaçat a la capital kirguisa, Bishkek, per buscar proves i comprovar si coneixien el mestre santjoaní... Un cop vista la font que podem visitar davant de l’oficina de correus (vegeu imatge), no queda cap dubte que sabien perfectament que Jaume Nunó era santjoaní. Ens atreviríem a dir que el servei d’intel•ligència del país –entroncat amb l’antiga KGB- segurament devia obtenir els planells de la font dels mexicans perquè la rèplica és calcada.
No cal dir que l’Ajuntament ha inciat els tràmits per a l’agermanament amb Bishkek.
Paral·lelament, el proper 31 d’agost, se celebrarà la Festa Nacional del Manas a Sant Joan amb la presència del cònsul del Kirguizistan. El Manas és un poema tradicional èpic del poble kirguís de més de mig milió de versos. Un cop acabada la lectura –es calcula que s’encavalcarà amb la festa major- la plaça es convertirà en una piscina de vodka pel gaudi dels santjoanins en general i de la barra jove en particular.

Del meu poble, Ankara.

2010-02-09T22:27:00.003+01:00

Abans d’abordar les grans línies d’investigació promeses, us oferim una petita ressenya literària. Acaba de sortir publicada una nova reedició de l’obra més coneguda de Joan Baptista Bertran: “Del meu poble, Ankara”.

L’obra del jesuïta, que tanta empremta va deixar a Sant Joan de les Abadesses, narra les reflexions sobre les estades del pare Bertran en terres turques. L’obra és un compendi d’experiències i vivències a la capital otomana i conté capítols molt descriptius sobre la vida urbana. Trobem una descripció molt precisa, per exemple, de com puja en un minaret per contemplar la ciutat.

Les estades del pare a Turquia eren producte de les seves visites a les comunitats jesuïtes que s’intentaven implantar en aquest país musulmà.

Recordem que l’obra del pare Bertran ha estat a l’ull de huracà recentment quan l’SGAE va demandar l’Organització del Consum perquè aquesta va utilitzar –amb molt poca destresa, certament- un dels títols del Pare Bertran. per a la campanya per fomentar el consum de gaspatxo entre la mainada. Recordem que l’OdC la publicitava sota el lema “Hay Alvalle en mi infancia”.

Polèmiques a banda, l’editorial turca Trabszonspor-Besiktas X, ha confirmat que aviat editarà la versió en turc de l’obra. El més sorprenent és que la traducció la va realitzar el mateix pare Bertran! Ha estat localitzada en un arxiu personal fins ara desconegut. Els primers crítics que han tingut accés a la traducció afirmen: “Sempre s’ha escrit que Bertran escrivia més fluïdament en castellà que en català. Però el turc supera totes les expectatives... estem davant d’una de les fonts on han begut directament Kemal o Pamuk”. Caram!

Les cases penjades: patrimoni de la humanitat

2010-02-08T21:43:00.003+01:00

Aquest cap de setmana, la UNESCO ha declarat Patrimoni de la Humanitat les cases penjades de Sant Joan de les Abadesses. Aquest prodigi de la tècnica arquitectònica ha esdevingut l'emblema de la vilavella de la baronal vila i ha conformat part del seu "skyline"ja des del segle XVII. Les cases, que llastimosament sempre han estat a l'ombra de les homònimes cases de Conca, daten de les guerres amb el francès i foren adossades a les muralles per facilitar el control a les tropes del general francès Duc de Noialles que, tot i l'infraestructura, entrà a la vila i s'apoderà de tots els seus tresors.

El veïnat ha rebut esperança aquesta designació ja que pot proveir de fons per millorar les seves prestacions i solucionar els greus problemes de salubritat que pateixen. L'Associació de Veïns de les Cases Penjades en l'edició de la seva gaseta setmanal, feia broma en les seves habituals portades sarcàstiques: "Les Cases penjades, patrimoni de la humitat", en referència als múltiples problemes d'humitat que a causa de la proximitat del safareig i el seu ús exagerat provoquen en el manteniment i la sostenibilitat de l'espai.

Per altra banda, la designació aturarà el procés de licitació que una empresa xinesa havia fet per tal d'adquirir les cases i ubicar-hi un establiment de restauració que s'havia d'anomenar "La gran muralla".

Finalment, i ja fora de tema, comentar que a la redacció del Canari encara Canta hem rebut algunes crítiques per l'excessiva predominància de l'arquitectura de les últimes entrades. Sens dubte, ens cenyim a l'actualitat i al patrimoni santjoaní. No obstant, per satisfer les veus crítiques, us podem avançar que a hores d'ara estem treballant per oferir-vos una exclusiva sobre tota la veritat de la font de Sant Pol. Un reportatge que trencarà motlles.

Les Escales Fluxus/Isidre-cRal

2010-02-02T22:49:00.006+01:00

L’arquitectura santjoanina està plena de grans tresors. Avui fem esment d’una obra tan lloada com polèmica que ens ha de servir per obrir un espai de reflexió sobre l’arquitectura en els nostres dies i la dicotomia entre disseny-accessibilitat-usabilitat. Al capdavall del carrer Sant Isidre hi trobem les famoses Escales Fluxus/Isidre-cRal del despatx d’arquitectes Comagrau-Puigblanqué-Pijoan. L’obra va fer optar als seus creadors al preuat Pritzker d’arquitectura per la revolucionària concepció de l’espai urbà i la complexitat plàstica del seu desenvolupament. Algun crític ha comparat la seva modernitat amb la que en el seu moment va tenir l’escala de la biblioteca Laurenziana de Florència, obra de Miquel Àngel (aquell artista amb nom de tortuga ninja).

La incorporació de material urbà que integra l’obra (paperera, torreta, fanal, quadre elèctric) conforma un veritable maridatge entre paisatge urbà i materials no fungibles, essencialment elementals.

El ramal oest de l’escala, diversifica i obre una nova dimensió que és encapçalada per un replà, que fa de distribuïdor del joc de forces i tensions. Aquest constant flux de moviment és el que els arquitectes expliquen en el Journal of Global Architecture: "volíem reflectir la idea de flux, de moviment transnacional... l’escala ens porta al camí ral, lloc d’itinerància eterna, de vaivé constant, de perpetuum mobile”. La presència d’element vegetal dóna un contrapunt naturalístic a un conjunt volgudament urbanita, encara que alguna font apunta que es tracta d’una aportació posterior d'una veïna.

L’element simbòlic també ve reflectit en el suposat quadre elèctric que es pot observar al mur inferior dret de les escales. Corre una llegenda urbana que diu que en realitat, aquest va ser concebut en l’obra original però el revestiment de formigó que se li feu el va fer desaparèixer de la vista i fou oblidat per tothom. La porteta en qüestió no va aparèixer fins 10 anys més tard en una reforma realitzada per la brigada municipal. Va ser gran la sorpresa en trobar l’obertura i encara més gran en comprovar que a dins s’hi conservava una tàper de fruites, totalment intacte, que suposadament un manobre s’havia oblidat en el moment de la construcció.

Tot i les lloances, les escales del carrer Sant Isidre també han obtingut fortes crítiques en forma d’anti-premis, ja que han estat guardonades amb el Rottheimer a la no-accessibilitat els anys 2006-2008. Només l’any passat, les obres de la plaça Gran de Ripoll la van relegar al segon lloc. Una altra anècdotes digna d’esment és que el seu graó inferior figura al llibre Guinness dels Rècords com el graó de més desnivell a Europa. Segons el Llibre blanc de d’accessibilitat a escales, escalinates i pals de bomber, es calcula que per baixar-les còmodament caldria fer 2,70 cm.

Val la pena plantejar-nos el cost milionari d’una obra faraònica d’aquestes característiques en un emplaçament com el que té, ja que, no oblidem, la confluència del carrer Sant Isidre i el Camí Ral figura com un dels espais menys transitats del tramat urbà de Catalunya, amb una mitjana d’1 vianant cada 4.55 dies.

En resum, és difícil fer valoracions quan l’art es contradiu amb l’ús quotidià. Les Escales Fluxus/Isidre-cRal en són un paradigma més. Precisament aquest serà un dels punts forts de debat del seminari sobre arquitectura i proximitat urbanística que tindrà lloc a la baronal vila el proper mes de maig.

L'Stonehenge santjoaní

2010-01-27T22:42:00.006+01:00

Si fa uns dies ens fèiem ressò de la troballa del dolmen del Prat, avui volem treure a la llum un nou monument megalític que ha quedat oblidat entre el mobiliari urbà de Sant Joan de les Abadesses. Es tracta d'un cromlech, de característiques molt similars al conegut monument d’Stonehenge, situat a les Illes britàniques. Com en el cas del dolmen, aquesta autèntica joia històrica està sent usada com a banc (!!!) dins el petit jardí de la Fundació Emma. Està clar que aquest fet ha d'obrir un debat de reflexió sobre els materials que utilitza la brigada municipal per a les seves accions.

El monument, que els experts daten de l'edat de bronze, havia caigut en l'oblit a causa del seu estat de degradació i pel fet que se li havia donat un ús social impropi. Com en el cas d’Stonehenge, es desconeix la finalitat que van tenir els constructors d'aquest gran monument, però se suposa que s'utilitzava com a temple religiós. També s’ha apuntat que podria servir d’observatori astronòmic per a predir estacions. De fet, en el solstici d'estiu, el sol surt tot travessant l'eix de la construcció. En el cas santjoaní, llastimosament s’ha perdut la pedra central que feia les funcions d’altar i segurament una segona línia de blocs, tal i com apuntem en el gràfic adjunt. El perímetre d'aquest segon cercle es pot observar perfectament seguint la línia dels arbres que l'envolten.

Les particularitats del conjunt havien alimentat durant segles les llegendes de la comarca i, evidentment, hi ha qui ho va voler relacionar amb la multiramificada llegenda del comte Arnau i les seves aparicions. Curiosament, és tal l'oblit en què ha quedat el monument que ni tan sols el concorregut, popular, fidedigne i mundialment conegut mercat esotèric de la vila no hi ha previst mai cap acte.

Tot i que actualment només és un espai d'esbarjo i repòs, recentment males llengües afirmen que també ha servit d’heliport i que va ser el lloc des d’on un exconseller va usar el seu helicòpter per passejar la família. Aquest fet, difícilment demostrable, col·labora a afegir més misteri a tot plegat.

Com sempre, estem oberts a rebre les vostres aportacions i els suggeriments per a futures línies d'investigació.

Respon Reenvia

El Maragall més santjoaní

2010-01-21T18:32:00.005+01:00

El Canari encara Canta pren un caràcter poètic avui per homenatjar el poeta Joan Maragall, que passà llargues temporades a Sant Joan de les Abadesses. Com ja molts sabreu, hi escrigué “La vaca cega”, un dels seus cims literaris i, sens dubte, una de les poesies més conegudes de la literatura catalana.
El que no se sabia fins ara, gràcies a la darrera versió crítica que s’ha publicat sobre la seva obra, és que una altra de les seves poesies famoses “Excelsior” també fou escrita a la baronal vila. En una carta, fins ara inèdita, al seu amic Felip Pedrell, Maragall escriu: “Me hice la ilusión de que dentro de mi poesía, se pueda encontrar algo vital, que deje la tierra para un viaje sin fin. Me lo imagino siempre –en mis tardes sanjuaninas contemplando la placidez de su cala- saliendo hacia algo sublime, algo inmortal, en que la palabra ya sea fuente en si misma, en que el hombre sea, al fin y al cabo, (…) la vida en su plenitud por encima de cualquier fuerza natural".

La carta, anava acompanyada d’una petita fotografia que reproduïm i que ens permetrà, avui, cloure aquesta entrada amb la lectura d’aquest bell poema.

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil•la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Nota de la redacció: ens hem permès la llicència, per facilitar la visualització del lloc d'inspiració de Maragall, d'adjuntar una fotografia actual des del mateix punt on el poeta passejava i que intenta copiar la imatge original. Segurament molts dels nostres lectors hi han passat llargues estones contemplant el vaivé de les barques.

Tot a punt per l'aurora boreal

2010-01-18T20:20:00.006+01:00

Les aurores boreals són un fenomen òptic que consisteix en una resplendor observada en el cel nocturn a les regions properes a les zones polars, a causa de l'impacte de les partícules de vent solar camp magnètic de la Terra. A les latituds en l'hemisferi nord es coneix com aurora boreal. Tot i que com diu la definició acadèmica es poden observar en regions polars, en fets puntuals els podem observar en altres latituds, com és el cas de Sant Joan de les Abadesses. Aquí, el fenomen, tot i que és rar, no és inèdit ja que succeeix en una estranya conjunció de fets geogràfics-astrals. El fenomen té lloc en topar el vent solar en la orografia del Serrat del Pollastre i les Tres Creus. El remolí que forma produeix un petit camp magnètic que dibuixa formes espectaculars en la nit santjoanina i il•lumina la fosca nit hivernal. Aquesta confluència, que ha de coincidir també amb l’alineament de Neptú i Júpiter, només es produeix cada 5è diumenge de gener d’anys parells però no bixests. Aquesta regularitat ja va ser detectada al s. XVI i,des de llavors, s’organitzava una cerimònia religiosa ja que es vinculava en l’arribada d’una bonanova. Si bé molts anys se celebrà “misa ab motiu de l’advenimen de la aurora de lo cel de color” a partir del s. XVII la missa se substitueix per un rosari. El rosari de l’aurora se celebrava a la capella del Roser fins que un any, una mala previsió meterològica i uns núvols desgraïts que van impedir qualsevol visió de l’esdeveniment, van fer esclatar una revolta d’observadors vinguts per la ocasió que va acabar amb uns quants morts i ferits. El cronista vilatà de l’època escriu “Es va acabar el rosari de l’aurora com el rosari de l'aurora: a cops de pal i dagues i morters. Els uns occien clamant contra la ira de Déu, altres volien cremar el astròleg predictor del temps i altres se van afegir al tumult per diversió pura. Una feta així no s’havia vist en aquestes contrades, ni en terres xineses, ni tan sols a la llunyana Pokhon”.

Enguany, 2010, es produeix la coincidència i el diumenge 31 de gener,si les condicions metereològiques ho permeten, es podrà tornar a visualitzar l’aurora. S’han començat els preparatius per rebre l’allau de curiosos, astròlegs aficionats i fotògrafs que volen aprofitar per veure l’event natural. També hem detectat moviment a les xarxes socials, especialment a Twitter, des d’on ja s’està coent una flashmob
per la nit del 31. Podeu seguir el hashtag #aurorasaja

Les relacions de la baronal vila amb alteracions solars i lunars no deixen de sorprendre a científics i historiadors. En futures entrades d’aquest bloc tractarem la curiosa relació de les taques solars amb la historiografia santjoanina o la influència de la lluna en la marea del lago de la plaça Enclavé.

Les veleïtats de l'arquitecte Hincapie

2010-01-15T16:06:00.004+01:00

Ens arriba una curiosa notícia des de l'altra banda de l'Atlàntic. Una famosa cadena de menjar ràpid està adoptant dissenys radicals per les seves seus que encarrega a prestigiosos arquitectes. Doncs bé, a la població de Hurstboro, Alabama, la cadena ha obert un establiment dissenyat per l'arquitecte Thomas Hincapie. Hincapie ha posat èmfasi -quina llàstima que aquest bloc no s'escrigui en castellà perquè aquí hi hauria un joc de paraules brillantíssim- en la europeïtzació de la marca i s'ha inspirat en el romànic europeu, en un intent de conceptualitzar cultura, tradició, europa, i bigmac. Sorprenentment, el model usat per Hincapie ha estat la sala capitular del claustre del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Veient la imatge, posem en dubte la conceptualització pretesa. Més aviat, l'únic que el resultat final aconsegueix és igualar-se amb el producte que s'hi ven: ambdós són de gust dubtós.

Ens queda el consol de pensar que s'hi els monjos agustinians aixequessin el cap, potser trobarien còmode que al seu dia hagués existit un servei de menjar ràpid sense haver d'entrar al refetor.

Bromes a banda, llegim a la pàgina web de l'arquitecte que, per enfortir encara més la relació amb la baronal vila, s'ha interessat també per dissenyar el futur bar del Palau de l'Abadia. Que Déu ens agafi confessats!

Troballa d'un dolmen desaparegut

2010-01-05T13:22:00.004+01:00

Finalment s'ha resolt un dels grans misteris de la vila de Sant Joan de les Abadesses. L'any 1932 va desaparèixer el dolmen de Caramelles, situat prop de la casa de pagès del mateix nom vora l'actual traçat de la carretera de Santigosa. Només quedava algun dibuix de principis de s.XX que donava fe de la seva existència.

Doncs bé, finalment ha estat localitzat a la Mare de Déu del Prat. Actualment forma part del mobiliari urbà i és usat de banc per molts jubilats que hi passen l'estona. Suposadament, ningú de la brigada municipal es va adonar, en adencentar la zona, que aquell suposat "banc de pedra" no era res més que una resta megalítica del període del neolític. Tot i que és relativament petit en comparació amb exemplars com els que trobem a l'Empordà, aquest monument sepulcral té una importància cabdal per ajudar entendre el desenvolupament poblacional dels pirineus.

La troballa va ser realitzada per casualitat per un geòleg de la Universitat Complutense que estava de turisme a la baronal vila. Al ser alertats del fet, l'equip de El Canari encara Canta va investigar en els arxius locals per constatar que les imatges que es tenien del monument santjoaní coincidien amb la descoberta. Efectivament, la coincidència és total i per tant podem afirmar que Sant Joan ha recuperat el seu tresor més antic.

Fonts properes a l'Ajuntament han informat que els propers dies, una empresa especialitzada s'encarregarà de retirar el dolmen del Prat i ubicar-lo en el seu emplaçament original. De totes maneres, caldrà investigar com ha arribat fins al lloc actual i on es trobava tots aquests anys en què es creia desaparegut.

Retorn de l'Anunciació de Fra Angelico

2009-12-17T10:47:00.007+01:00

Després de molts anys de disputes, finalment "l'Anunciació de Fra Angelico" ha retornat al seu lloc original, que no és altra que a l'Escola Abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses. Un cop les autoritats florentines han claudicat, la magistral obra ja s'ha instal·lat al pati cobert de l'escola santjoanina. Recordem que el pintor florentí el va pintar i posteriorment l'arquitecte català Duran i Reynals va edificar-hi un pati seguint l'estructura de la pintura. La rexposició de l'obra ha estat celebrada per una multitud. Els nens de la vila han celebrat una festa on se'ls ha explicat el significat de l'obra i la seva importància dins la història de l'art. Ara, serà qüestió de vigilar que l'obra no sofreixi masses pilotades ja que és l'espai d'esbarjo de molts d'aquests nens.
Cal recordar que l'obra viu un encès debat dins els cercles dels crítics d'arts arran de la publicació d'un conegut especialista ripollès, Eudald Masadieu, que afirma que no es tracta d'una anunciació religiosa sinó pagana. Sempre segons l'especialista, Fra Angelico -un assidu a la nostra comarca en temps estivals- es va inspirar en la llegenda del comte Arnau. L'escena representada és l'anunci d'un personatge alat a la muller del comte, que és avisada de les malifetes que el seu marit feia entre les abadesses de Sant Joan.

S'inicia la campanya d'eradicació del silur

2009-12-07T15:55:00.004+01:00

El Departament de Medi Ambient ha iniciat una nova campanya per a l'eradicació del silur a Sant Joan de les Abadesses. Com ja és sabut, aquest peix depredador no autòcton es va extendre ràpidament a Catalunya a través del pantà de Ribaroja. La colonització i la capacitat d'aquest peix d'adaptar-se al medi, l'ha convertit amb poc temps amb una espècie que altera bruscament la cadena alimentícia ja que no té depredadors.
Medi Ambient coordina els treballs de captura que realitzen un grup de pescadors experts amb els quals s’ha signat un conveni de col·laboració.

La colonització del silur és tan gran que a la baronal vila es poden pescar fàcilment al Ter i a l'Arsamala. El cas més excepcional és l'exemplar que va ser localitzat al "lago" de la Plaça Enclavé i que posa de manifest l'interès, al marge de la llei, de propagar aquesta espècie pel gaudi dels pescadors amateurs. L'exemplar de 1,70m va ser extret per un dels tècnics -el biòleg Remigi F. Luque- que va resaltar el perill que suposa un exemplar d'aquestes característiques en un espai tan reduït. L'absència de menjar en abundància converteix el silur en un peix perillós. Recordem que durant la bogeria de la Festa Major, es va registrar una mossegada a un jove participant que va ser llançat a la font pels seus companys. "Va tenir sort que el silur encara era jove: arriba a caure-hi ara i potser estaríem parlant d'una desgràcia" apunta Luque.

Acabada la restauració de Sant Pol

2009-12-06T17:24:00.005+01:00

Aquest diumenge ha finalitzat la restauració de l'església de Sant Pol, situada a la plaça Enclavé de Sant Joan de les Abadesses. Com recordareu, l'inici de les obres va estar marcat per la polèmica a l'entorn del projecte: les múltiples i llargues discussions de la Junta de Restauració finalment es van concretar en una restauració-homenatge més que no pas en la recuperació exacta de l'església tal i com era primitivament. Precisament, el fet que l'església original no tingués cap singularitat tipològica va portar al plantejament que la restauració de Sant Pol -que tenia funcions parroquials derivades ja des del s.XII- esdevingués un homenatge a la història del monestir de la vila i a les abadies franceses de la zona d'Issore i la Dordogne, que n'inspiraren la seva construcció.

Investigadors insignes com Puig i Cadafalch (1914), Eduard Junyent (1976) i Xavier Barral (1987) coincideixen a recalcar l'enorme influència dels models ultrapirinencs en la construcció de l'església del monestir de la vila. Així, finalment, la proposta s'ajustà al model de l'església de Saint Austremoine d'Issore, una de les fonts més clares d'inspiració dels autors de l'església de la vila.

Tot i les reticències de certs sectors, està clar que el resultat no deixa indiferent i el monument arquitectònic aixecat produeix un ensemblatge perfecte amb el seu entorn.
Aquesta recuperació del llegat històric i la voluntat pedagògica es completarà amb la imminent obertura d'un Centre d'Interpretació del Romànic que s'obrirà just davant del nou temple, a Ca la Bonica. Fonts contrastades i la mateixa administració pública han destacat l'aposta de "risc cultural" que ha suposat l'obra i, a la vegada, n'han destacat el resultat final com una mostra "rica i innovadora" per entendre el llegat patrimonial català i els seus lligams exteriors.

Els efectes del terratrèmol

2009-11-23T12:38:00.009+01:00

El terratrèmol que aquesta setmana va trasbalsar la vida santjoanina amb epicentre a les Tres Creus, no va causar danys humans per pur miracle. L'únic impacte geotectònic que va provocar fou un enorme esvoranc en la zona dels horts de sota el pont vell, just on passa el riu Ter. Geòlegs consultats ja han apuntat que es va tractar d'una varietat de terratrèmol anomenada de "col·lapse" que va provocar una esllevissada monumental de terres. Segons els experts en aquest indret existeix una petita falla que separa els dos blocs on està ubicada la baronal vila. En total, la placa es va enfonsar 20 metres i ha provocat un sobtat esvoranc just en el pas del Ter pel pont Vell.

Per sort, el sisme va tenir lloc a la matinada i no hi havia cap persona en la zona afectada. Això sí, la sorpresa va ser de molts santjoanins que, de bon matí, es van trobar amb un insòlit escenari. No hi ha mal que per bé no vingui: el salt d’aigua resultant afegeix un nou atractiu més a la vila que farà gaudir qui-sap-lo als milers de turistes que visiten la vila cada any.

Sant Joan de les Abadesses, 887 dC.

2009-11-22T22:45:00.009+01:00

"Quantie®" és un programa informàtic creat al CERN -amb seu a Suïssa- de modulació temporal. Concretament, a través d'una complexa xarxa de nodes en quatre dimensions, el programa és capaç d'interpretar temporalment un territori a través del temps. Gràcies a la geolocalització i un complex sistema d’inferència de dades, el programa modela un paisatge inferencial amb una precisió extraordinària. En altres paraules, podem viatjar al passat i veure com era un territori en un any concret.
El programa, en versió beta, està realitzant les proves abans de posar-se en funcionament i comercialitzar-se. El "Canari encara canta" forma part d’un reduït nombre d’usuaris que testen el sistema i n’avaluen els resultats.

L’equip de redacció va fer la petició de retrocedir 1122 anys –de moment, el límit del programa està en 1500 anys enrere- per veure com Guifré el Pilós –fundador de Sant Joan de les Abadesses- va trobar el terreny on va edificar l’església que formaria el nucli de població primitiu de la vila.

El resultat de Quantie® no deixa indiferent: ja s’intueixen alguns petites edificacions disperses i treballs humans concrets, feixes especialment. També es pot identificar clarament el traçat on anys més tard s’edificarà el pont vell per salvar el meandre del riu Ter. També es percep fàcilment la “muntanyeta” –actualment l’Av. del comte Guifré- que es convertirà al llarg dels anys en l’eix vertebrador de la vida social santjoanina.

De totes maneres, el resultat sens dubte més sorprenent fou que en temps del comte de Barcelona i la fundació de la vila, ja existia la resclosa! De fet, i gràcies als resultats del programa, no és improbable pensar que el nucli de població es desenvolupi a partir d’aquesta edificació civil.
Serà qüestió de seguir aquest gran cop de teatre que aquest fet suposa per la historiografia local. També, val a dir, caldrà revisar les anàlisis del Quantie® ja que no oblidem està en fase de proves i només assegura el 95% de fiabilitat. El "Canari encara canta", font sempre contrastada, es compromet a esmenar la notícia si resultés ser un fiasco.

PD: un cop tancada la notícia ens arriba un nou apunt històric que podria confirmar la imatge inferencial. Segons el text notarial de fundació de la població, Guifré deixà escrit “Deixo Emma, la meva filla, com a abadessa en aquesta població reclosa”. Sembla però, que es tracta d’un petit problema de traducció del llatí, ja que en realitat el text original, que sempre s'havia cregut que contenia una errada ortogràfica del notari, deia: “Deixo Emma, la meva filla, com a abadessa en aquesta població de la resclosa”

Imatge inèdita del 1911 de la restauració de Puig i Cadafalch

2009-11-19T18:50:00.005+01:00

Una investigació recent sobre el fons fotogràfic Valsany ha fet sortir a la llum un document inèdit de la restauració de Puig i Cadafalch del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Es tracta d'una fotografia que data de 1911 i mostra uns obrers fent un descans en una de les bigues habilitades a la nau central del monestir.

Recordem que l’obra de Puig Cadafalch al monestir santjoaní consistí en escatar el mur d’eixamplament per tal de deixar al descobert l’antic absis romànic; també netejà les parets, remuntà les pedres desfetes i procedí a repicar i rejuntar grans blocs, fet que permeté descobrir diferents tipus de pedra emprats en la construcció original i detalls de capitells.

Sembla que la foto és de l’inici de la restauració –encara no es veu cap obra realitzada a l’altar- en plena comprovació de la base del campanar. Com ja sabeu, finalment es va abortar aquesta restauració perquè l'arquitecte va considerar que estava edificat sense fonaments sòlids.

A la part posterior de la fotografia hi ha els noms dels obrers que surten a la imatge: (d’esquerra a dreta): R. Martí, P. Garriga, B. Miquel, R. Monells, ???, B. Cubeles, S. Illa, A. Ferrer, P. Bassaganya i P. Salvadó “Xano”.

La degradació de la fotografia fa impossible recuperar el nom del cinquè membre de la imatge. L’equip de redacció del bloc ha iniciat una cerca per intentar descobrir-ne la identitat. Qualsevol ajuda dels nostres lectors serà benvinguda.

Primera nevada de l'any

2009-11-12T17:57:00.002+01:00

La vila de Sant Joan de les Abadesses s'ha despertat amb la primera nevada de la temporada. Aquest fet ha animat l'equip directiu de la recent creada estació d'esquí -Taga-St.Amand- que ben aviat ja podrà obrir les portes. Taga-St.Amand passarà a ser l'estació més oriental del Pirineu i la més dotada d'infraestructures tècniques. Les pistes seran un nou reclam turístic més de la zona. Segons hem pogut saber des de la redacció d'"El canari encara canta" s'estan fent gestions perquè l'any vinent l'estació ja albergui una prova del campionat del món de descens.
La imatge idíl·lica -que ens fa arribar un santjoaní amb vel·leïtats fotogràfiques - ens mostra la baronal vila envoltada d'un bressol de descomunals muntanyes nevades que acullen el nou esquipament ludicoesportiu.

Presentació del CE Abadessenc al claustre de la vila

2009-10-23T16:36:00.003+02:00

Curiosa i mediàtica presentació de l'equip de futbol de l'Abadessenc al claustre del monestir de la vila de Sant Joan de les Abadesses. La iniciativa va convertir el claustre -de forma trapeziodal- en un improvisat terreny de joc on es van presentar l'equip que enguany jugarà a la primera Territorial. La jornada es va completar amb un 3x3 amb els equips del Cassà i el Riuprimer. Els locals -amb una tradició monàstica molt superior- es van saber adaptar molt millor a les condicions del lloc i es van emportar el triangular (2-0; 4-1 respectivament). Freixe -l'arbre- va estar descomunal en defensa rebutjant una gran quantitat de pilotes.

L'anècdota de la jornada fou que l'àrbritre del partit va haver de ser designat pel bisbat de Vic, ja que així ho marca el reglament.

També cal remarcar que el conjunt de Cassà no va poder alinear cap dels jugadors musulmans de la seva plantilla al no obtenir el transfer de la seva comunitat. Tampoc va alinear el defensa Puig ja que pateix "claustrofòbia".

L'èxit de la iniciativa santjoanina ha portat a la directiva plantejar-se disputar algun dels partits d'aquesta temporada en aquest recinte amb àmplia tradició esportiva ja que, no oblidem, ja va albergar fa dos anys el comarcal de ciclisme en la modalitat de persecució en pista.

Procés de santificació del Beat Miró de Tagamanent

2009-10-03T11:48:00.004+02:00

El Vaticà ha començat el procés de santificació del Beat Miró de Tagamanent. La vida de santedat, els guariments populars que se li atribueixen i la seva adaptació miraculosa i pròdiga a la vila de Sant Joan després del procés d'exclusió social que fou sotmès a Ripoll, són aspectes que el portaveu vaticà ha destacat en la seva visita a la baronal vila. De totes maneres, ha afirmat que "la santificació és una competència exclusiva que recau en el nou pontífex". Sembla però, que només és qüestió de dies que l'"Osservatore Romano" ho faci públic.

També relacionat amb la figura mironiana, aquesta setmana s'ha descobert a l'Arxiu Capitular Històric de Tortosa, un document gràfic relligat en pergamí en molt bon estat de conservació, però de difícil datació. En tot cas, un estudi del traç sembla indicar que l'autor podria ser un novici agustinià del mateix monestir. El document segurament va raure a Tortosa quan Ponç de Monells hi anà a exercí de bisbe i hi va portar alguns còdex litúrgics.

El dibuix representat és, sens dubte, una imatge del sepulcre del Beat Miró de Tagamanent de Sant Joan de les Abadesses.

50 anys de la creu del Taga

2009-07-29T12:17:00.004+02:00

Enguany es commemora el 50è aniversari de la ubicació de la creu al cim del Taga. Aquesta efemèride ha comportat una multitud d'expedicions que intenten assolir el cim per algun dels seus vessants. Les autoritats d'Ogassa sembla que són bastant flexibles per donar els permisos d'escalada, cosa que ha provocat que el camp base de Pla Bassaganya estigui molt més poblat que normalment.
El cim però, continua bastant poc assumible i són pocs els qui aconsegueixen la fita.
Otto Würzel, a la foto, és dels últims que hi ha arribat, durant la jornada d'ahir en què el temps va fer una treva. La imatge torna a encendre el debat clàssic que genera aquesta muntanya: pujada amb oxigen o sense?

Investigadors al Pla d'Estràngol

2009-02-12T17:36:00.003+01:00

Un equip d'investigadors de la Universitat de Lodi està, des de fa 3 setmanes, acampant al Pla d'Estràngol realitzant estudis sobre la figura històrica del general carteginès Hanníbal. Segons fonts veraces, s'han trobat mostres de tendes, una petita joia que podria pertànyer al botí personal del general i un reposa-peus per elefants.
Aquestes mostres trobades il·luminen, segons el Dr. Leonardo Marelli, cap de l'equip, el més que probable pas de la tropa d'Hanníbal en el seu camí cap a Roma. Anníbal o Hanníbal (247 aC – 182 aC) fou un polític i cabdill militar de l'antic imperi cartaginès. És conegut per les seves gestes durant la Segona Guerra Púnica. Va travessar amb els seus elefants els Pirineus pel Portús, i per primera vegada sembla que s'han trobat restes d'un dels seus campaments, cosa que desmentiria la teoria de la ruta per la costa mediterrània.
L'equip d'italians estant intentant contrastar les mostres. Si es confirmés la notícia -que esperem ampliar i il·lustrar properament- Hanníbal es podria considerar el pioner dels campaments al Pla d'Estràngol.
Aquest fet faria prendre una nova dimensió al text de l'historiador romà de l'època Titus Livius qui descrigué part del seu viatge. Segons Livius, els maldecaps que tenia Hanníbal per passar els pirineus el feren retrocedir diverses vegades fins que finalment trobar una via adient pel seu exèrcit d'elefants. Aquests moments de desencís i desconcert per trobar una ruta correcta, Livius els descriu com "Es tràngol d'Hanníbal". És probable que aquest fet acabés donant nom al lloc. Sembla doncs, que les peces van encaixant...
De seguida que tinguem més informació obrirem una nova entrada.

Abbadhezes?

2009-01-02T10:19:00.001+01:00

Abbadhezes?
Originally uploaded by Guifré Miquel

Hārrakūn al-Rashīda [(en àrab هارون الرشيد), Ihtamir, 17 de març de 763 - Bagdad, 24 de març de 809] va ser el tercer -i més famós- califa de la dinastia abbasí de Córdova. Va governar 53 anys fins a la seva mort.
Recentment s'ha descobert que durant el seu regnat, el califat abbasí va arribar al màxim esplendor cultural, científic i econòmic. Va fundar nombrosos pobles en la seva conquesta pirinenca, entre els quals es troba Sant Joan dels Abbadís (vegeu imatge). En aquesta població precisament, va construir una mesquita on hi conviviren altres ordes religiosos.
La seva fama i el seu poder els podem llegir a Les Mil i una nits, on el califa visitava, per un túnel subterrani, una abadessa de l'esmentada mesquita.
"Mes quita la son, no poder veure la meva amada Adelaiz" (fragment incial del 4rt cant de les Mil i una nits)

El Santíssim Misteri

2008-10-25T09:44:00.000+02:00

El mai prou reconegut, preclar i perspicaç Parassols i Pi escrivia "...la omnipotencia de Dios se ostenta allí por un estupendo milagro que han reverenciado muchas generaciones con el nombre de Santísimo Misterio. Tan augusta maravilla, que de tanto tiempo preside los destinos de los moradores de la villa y ribera de San Juan de las Abadesas". El cert és que la devoció a aquesta imatge romànica és tan gran que supera fronteres geopolítiques i ideològiques. Prova d'això és l'última fotografia que ens fan arribar els companys de Photofunia de la sala de reunions del Politburó. No deixa de ser significatiu que els hereus marxistes i leninistes encara el tinguin present en plena presa de decisions.
No tant misteri és com va arribar a Moscou el quadre que presideix la sala. Es tracta d'un petició expressa de Leonid Brezhnev, que compaginava les grans col·lectivitzacions amb certes veleïtats bibliòfiles. Precisament, es va encisar del llibre citat anteriorment de Parassols i Pi, una autèntica raresa del món del llibre antic. Aquesta petita obsessió el conduí a encuriosir-se per la imatge i a demanar-ne, via el consulat a Barcelona, una còpia.
Quan li arribà es produí el santíssim misteri: totalment corprès per la bellesa de la imatge el féu exposar a una de les galeries del Kremlin. Tot i la seva intenció de visitar la vila santjoanina, per motius polítics òbviament mai no s'arribà a produir. No obstant, cap dignatari posterior s'atreví a eliminar el quadre tot i no saber-ne massa bé, ni la procedència ni la ascendència poc ortodoxa.
En una petita restauració del quadre realitzada al 2002, s'observà una inscripció en la part del revers del quadre, possiblement escrita pel mateix Brezhnev: "амт ф апнооойгу ву дгес квп р оолшне, смап неакготро", que traduït seria "Que de Kiev a la Sibèria, coroneu la capçalera del bressol de la república".
Tot plegat, un misteri!

Cala del Molí Petit

2008-10-24T11:43:00.001+02:00

Cala del Molí Petit
Originally uploaded by Guifré Miquel

Situat en un paratge idíl·lic, la cala del molí de Sant Joan de les Abadesses -formació natural producte d'un meandre del cabalós riu Arçamala- va ser durant el segle passat un espai d'esbarjo molt freqüentat pels estiuejants de Barcelona que passaven les vacances a la vila. L'aigua cristal·lina -fruit de la depuració natural que produeix la roca volcànica de l'indret- ens remet a les paradisíaques platges del Pacífic. No us deixeu enganyar però: aquest preciós i quiet racó es troba ben aprop del centre de la baronal vila. Actualment el molí és un centre d'interpretació de les moles de molí. Mola molt!

La postguerra a la baronal vila

2008-10-23T13:31:00.001+02:00

La postguerra a la baronal vila
Originally uploaded by Guifré Miquel

L'Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses acull una retrospectiva del cèlebre fotògraf Robert Doisneau. La mostra és el recull de fotografies que l'artista francès realitzà a la baronal vila en una visita acompanyat de Henri Cartier-Bresson. La fotografia datada del 1950 reflecteix una escena furtiva, escandalosa en plena joventut del règim franquista.

Romànic AquaPark

2008-10-23T09:06:00.001+02:00

Romànic AquaPark
Originally uploaded by Guifré Miquel

Ja està inaugurat l'esperat "Romànic AquaPark", el nou parc d'esbarjo a l'entorn del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. La nova instal·lació conté un petit estany amb barques. També s'ha poblat amb aus de l'hàbitat de la bassa de Cal Gat. Tècnics de la Generalitat han aconsellat l'obra no solament per l'atractiu turístic sinó també perquè el tractament de l'aigua és beneficiós per prevenir el mal de la pedra, que afecta la portada de Ripoll, per exemple.

La casa Vila

2008-10-21T17:13:00.003+02:00

La casa Vila
Originally uploaded by Guifré Miquel

Antoni Gaudí i Cornet (Sant Joan de les Abadesses, 25 de juny de 1852 - † Barcelona, 10 de juny de 1926) va ser un arquitecte català, reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de l'arquitectura.

Tot i les discrepàncies sobre el seu lloc de naixement són encara latents, -encara queden alguns defensors de Reus o Riudoms-, sembla que finalment els historiadors s'estan posant d'acord en el poble on va néixer.
Prova d'això són les innumerables edificacions que el geni gaudinià deixà a la baronal vila de Sant Joan de les Abadesses. Una de les més importants és la casa Vila, ubicada a la plaça Major i que posteriorment va inspirar la "Pedrera" a Barcelona. Com podem comprovar, la santjoanina presenta característiques arquitectòniques més rellevants ja que s'incorpora perfectament a la plaça porticada.

I si modifiquem el pla general d'urbanisme?

2008-10-19T10:00:00.001+02:00

Un diumenge a la tarda als horts del pont vell
Originally uploaded by Guifré Miquel

Un diumenge a la tarda als horts del pont vell. De les llargues estades de George Seurat a la localitat de Sant Joan de les Abadesses en va néixer aquesta composició icònica del s. XIX. Seurat en la seva correspondència amb Joan Maragall -que també estiuejava a la vila- defensava que el coneixement de la percepció i de les lleis òptiques podria ser utilitzat per a crear un nou llenguatge artístic. El pont vell era un dels llocs on els dos artistes compartien moments d'esbarjo i inspiració.